“Amb el seu itinerari professional, Martí Boada ens confirma que l’amor a la natura no és solament extasiar-nos davant d’uns panorames i d’unes postes de sol, per més vàlid que això sigui. Estimar la natura avui també vol dir conscienciar-nos que estem fent quelcom d’essencial per a les nostres vides i les dels nostres fills”. Aquest fragment escrit pel cèlebre pintor Antoni Tàpies en el pròleg del llibre Hivern al Montseny (1992) -escrit pel propi Martí Boada- sintetitza a la perfecció la naturalesa del nostre entrevistat. Martí Boada (Sant Celoni, 1949), un dels naturalistes més destacats a casa nostre i a nivell internacional, ens rep en una sala del Palau Macaya. Recent arribat de Madrid, ens explica les impressions que s’endú de la Cimera pel Clima -la COP25- amb un to crític, però també sostenible; punyent amb les seves paraules, però sense aixecar la veu. L’acompanya un bastó sobre el que recolza tota la seva saviesa acumulada a través dels pastors, masovers i d’altres mestres de la seva vida; l’acompanya també una llibreta on hi plasma tots els estímuls que percep de l’entorn. Deia Churchill que “un polític passa a ser un estadista quan deixa de pensar en les pròximes eleccions i passa a pensar en les pròximes generacions”. Una sentència que sobrevola permanentment quan el nostre interlocutor, guanyador del premi Transmet-Energia en la gala dels Premis Talent, aborda el tema de l’emergència climàtica. En paraules de Nelson Mandela, que l’any 1995 li va entregar en persona el Premi Global 500, “la gran causa de la lluita de la humanitat”.
Què és el talent per a tu?
El talent és la capacitat de ser creatiu. És també una persona molt autocrítica, i això fa que tot i tenir unes bones bases en el seu àmbit, funcioni a través del principi de Bacon -el científic del segle XVI i XVII-: un coneixedor no ha de tenir mai autocomplaença. Després, la gent que som del camp de la ciència, que hem de dir coses noves i fer evolucionar la nostra reflexió, sempre hem d’anar amb un paper i un llapis a sobre. Et posaré un exemple: en una jornada de la COP25 de Madrid, no vaig poder prendre cap nota a la llibreta i se’m va dissipar el que segurament era el resultat més interessant d’aquesta cimera. Això ja no ho recuperes... haurem d’esperar a que vingui un nou ¡eureka!
També existeix un factor que és l’acceleració dels processos: tot va més de pressa i tot té un procés d’envelliment molt més ràpid. Per tant, si hom es para en una cosa que va llegir fa dos anys... ja s’ha envellit. Això el que provoca és limitar la capacitat de reacció a les problemàtiques que se’ns presenten, com el canvi climàtic.
Anant als orígens de tot plegat... d’on et ve aquesta estima pel medi ambient?
De petit. Jo vinc d’una família molt humil del nord del Montseny (Arbúcies), que vivia sobretot del bosc: el meu avi feia carbó, el meu pare feia desembosc... Una part molt important del coneixement del medi la vaig aprendre d’ells, el que es diu coneixement empíric popular. En aquest sentit, hi ha hagut dos factors claus pels que em dedico al que em dedico.
Primer, d’infant passava moltes hores al riu Tordera -no teníem piscines-. Aleshores, un dia, amb el procés d’industrialització durant els anys 50 i 60, l’aigua que havia estat sempre cristal·lina va baixar de color vermell; un altre dia groc; un altre dia blau. Al principi, als nens ens agradava perquè era una cosa màgica, però es va acabar quan els nostres pares van començar a regar amb aquella aigua i les collites es cremaven. Aquí vaig fer una mena de jurament, arribant a dir que donaria la meva vida perquè el Tordera tornés a ser un riu.
Tot això ho vaig ratificar anys després quan vaig rebre el Premi Global 500 -concedit pel Programa de Nacions Unides pel Medi Ambient- de mans de Nelson Mandela a Pretòria.
Tan bon punt surt el nom del Premi Nobel de la Pau i activista contra l’apartheid, sona el telèfon. L’instint periodístic fa inevitable que pari l’orella. Un acte reflex que em permet escoltar una anècdota deliciosa sobre la seva estada a la Cimera del Clima de Madrid amb una destral com a protagonista.
Què va passar amb la destral?
A la COP25 hi havia una gent que tallava arbres a la Castellana, on havien portat un exemple de recuperació d’un veler ecològic del segle XVII del País Basc per fer un muntatge. Aleshores, aquesta gent també havia d’anar al Palau de Congressos -lloc de celebració de la Cimera-, em van oferir dur-m’hi amb el seu cotxe i van deixar la destral al darrera. El problema va ser quan vam passar un control de seguretat i la policia va veure la destral al maleter. Va al·lucinar.
Abans estaves parlant de l’entrega del premi de mans de Nelson Mandela.
Sí. El cert és que va ser una sorpresa per a mi. En Mandela ens va dir als 10 guardonats que no oblidéssim mai que la gran causa de la lluita de la humanitat del futur era la lluita pel medi ambient.
Això l’any 1995.
Exacte. La gran causa ja no és la lluita de classes o el materialisme històric, sinó el medi ambient. D’alguna manera, ens va venir a dir que no era cosa de quatre ossos panda i unes quantes floretes. A mi se’m van obrir els ulls com taronges, perquè vaig veure la dimensió social del problema: o canviàvem les formes de relació amb el planeta o realment tindríem problemes els humans, que és on som ara. I aquest és el segon factor clau pel que vaig decidir dedicar la meva vida en la lluita pel medi ambient.
Entenc que aquesta visió era pionera en aquell moment?
Absolutament. Els primers moviments de conservació ambiental partien d’una visió sovint utòpica de la natura. Fins i tot, sense voler-ho, una mica maniquea: naturalesa bona i éssers humans dolents. Dins la humanitat hi ha de tot, gent que milita en la bondat i gent que està tot el dia rumiant maldats. A nivell governamental, ens arriben uns caps de govern que un no els voldria ni de presidents de l’escala de veïns. Per osmosi social, t’arriba gent que està gairebé pertorbada. Tot això revela que la condició humana té molt que desitjar.
Entrant ja de ple a la Cimera pel Clima celebrada a Madrid, quines impressions t’hi endús?
La mida d’una Cimera te la donen els acords als que s’arriben, per tant ho veurem en el document final que es presenti. Però s’acostuma a rebaixar molt, perquè l’acord s’ha de signar per consens entre tots els països.
La meva impressió és que entomar una cimera mundial a tres setmanes vista com va fer el Govern espanyol... Inicialment s’havia de fer al Brasil, però el seu president, Jair Bolsonaro, és un altre que no el voldria ni a l’AMPA dels meus fills; després va passar a Xile i, a última hora, també es va retirar. Quan veus les instal·lacions i el servei d’organització de la Cimera de Madrid, realment ho han salvat amb nota. Però comparat amb les altres cimeres, en aquesta no hi havia els estands de tots països: no hi havia gairebé ningú d’Àfrica ni d’Àsia. De Llatinoamèrica, només el de Brasil i el de Xile. Era una imatge realment desangelada.
I per què als nostres dirigents els hi costa tant veure una problemàtica tan evident per la comunitat científica?
Perquè no arriba el més bo a governar, sinó gent molt frívola i amb uns egos molt forts. Ramon Margalef, el científic català més universal, deia que el drama dels nostres ecosistemes és que no segueixen els ritmes electorals. Aquests cicles curts no donen per fer canvis profunds en el model energètic o de mobilitat, per exemple. El consum energètic per càpita és espectacular -a Barcelona, cadascú de nosaltres té un consum diari de 30.000 kcal-. És un model que s’ho menja tot.
Abans parlàvem de lideratges, què et sembla el paper de l’activista Greta Thunberg?
M’agrada. Té les idees molt clares i la seva generació se la creu. No ens creu a nosaltres, els adults, perquè ho hem fet fatal i us deixem un planeta empastifat. I això, els joves que teniu consciència, no ens ho perdoneu. Aquesta noia té credibilitat, és valenta i el moviment del Fridays For Future és molt maco.
Creus que els joves tenen major consciència d’aquest problema?
Això no t’ho sabria dir amb rigor, perquè els joves estan molt distrets en general. Però crec que això s’ha disparat, ho veig a la universitat amb els meus alumnes. Ara, si hi serem a temps, ja és una altra cosa.
Recordo que, en una trobada al Col·legi de Periodistes amb científics fa molts anys, un periodista li va dir a Margalef que era un gran científic, però que no es mullava en res. Li va dir de tot: que estava a la seva torre d’ivori mirant el vent d’on ve i que el que havia de dir era que no anàvem bé. Margalef, com a bon savi, s’identifica per la seva modèstia i pel principi de Leo Strauss: quan més sap un, més se n’adona del poc que sap. Aleshores, li va respondre al periodista que nosaltres, els humans, no ens podíem perpetuar com a espècie. Si una espècie, evolutivament, no es porta bé, algú se’l menja viu. Si som tan burros d’estirar més el braç que la màniga i no fem res seriós per corregir-ho...
Sempre que et pregunten pel concepte de sostenibilitat respons amb l’anomenada ‘metàfora del kiwi’. En què consisteix?
El kiwi, aproximadament, et dona entre 70 i 80 kcal quan fas la ingesta. Ara, si quantifiques la quantitat de quilocalories que t’ha costat portar-lo de Nova Zelanda, és de 300 i pico. No surten els números, tot això són emissions. Aquest és un principi de insostenibilitat.
Encara n’hi ha una altra que és la metàfora de la iaia. El principi de sostenibilitat era el que aplicaven les nostres àvies. Sense tanta teoria econòmica, elles sabien que si volien tenir ous, no havien de posar mai la gallina a la cassola. Nosaltres, en canvi, posem la gallina a la cassola i el gall que volta per allà. No treballem amb l’excedent, sinó amb el capital.
Som l’única espècie que es comporta d’aquesta manera?
Imaginat que agafes un pit-roig, per exemple. La primera feina de qualsevol organisme viu és l’atròfica: quan el pit-roig s’activa va a buscar un escarabat o una eruga per omplir el dipòsit. Aleshores, si va a capturar una eruga que li dona 50 kcal, sap biològicament -no pas intel·lectualment- que no n’ha de gastar més pel desplaçament perquè el sistema li fallaria. És com si ara et dic que vinguis a treballar amb mi i que et pagarà 3.000 euros diaris, però al marxar et comento que te’n gastaràs 4.000 en el desplaçament. I això és la insostenibilitat, no hi ha cap organisme viu que gasti més en el desplaçament que el que metabòlicament ingesta.
En el discurs que vas fer durant la gala dels Premis Talent, recordo que reflexionaves sobre el fet que a Catalunya reivindicàvem molt el patrimoni artístic, arquitectònic, etc. però, en canvi, ens oblidàvem del seu patrimoni ambiental.
Sense falsos patriotismes, Catalunya és un país petit, però té una gran diversitat. És com un resum europeu. Si agafes del Delta de l’Ebre a la Pica d’Estats, et trobaràs pràcticament amb el mateix que des de Barcelona fins a Noruega. Per exemple, a Anglaterra tenen 1.200 mostres de plantes silvestres; a Catalunya, 3.600. Això ho pots aplicar a més organismes vius. Tenim la mitjana més gran de boscos, deixant de banda Àustria i els països escandinaus.
La biodiversitat no és un munt de curiositats biològiques, sinó un indicador de la qualitat del territori. Ara, en relació amb la capacitat de Catalunya de ser autosuficient, en necessitaríem avui set per tenir sobirania alimentària.
Actualment estàs vivint al Montseny, per tant estàs acostumant a estar envoltat de boscos i de verd. Quan vens a la ciutat, et sents fora de lloc?
Sí, ho passo molt malament. Des del punt de vista de la salut, quan entro al metro en hora punta amb aquelles ferums ja veig que ens hem despistat molt amb la qualitat de vida en el sistema urbà. Els caps de setmana, la gent amb més recursos econòmics fa un pelegrinatge cap a segones i terceres residències. Això és una cosa desproporcionada, completament.
Ja per acabar, quin personatge de Catalunya destacaries pel seu talent?
Històricament, en ciència diria Ramon Margalef. Encara ara el donen a Stanford, Harvard, etc. Després, també hi ha un bioquímic lleidatà, Joan Oró, els estudis del qual han estat claus per entendre l’origen de la vida al nostre planeta. Però també tinc mestres -pastors, masovers, etc.-, gent senzilla de la qual n’he après molt.
I si et pregunto per una dona?
He conegut dones molt interessants, com la botànica Creu Casas. En el camp de la pedagogia, per exemple, hem tingut gent molt bona com Rosa Sensat o Marta Mata. Sempre m’ha interessat molt la divulgació, perquè sovint hi ha una separació entre ciència i divulgació. La universitat no premia que siguis divulgador. En el meu cas, he publicat més de 100 llibres, però això no té cap mena de reconeixement acadèmic. Com si escric un article a La Vanguardia o El Periódico, això és més aviat un demèrit. La universitat només puntua la divulgació elitista a través dels anomenats papers o les revistes d’impacte, on has de pagar molts diners per publicar-hi.
ALBERT POSTILS.
