Del besavi a l’avi. De l’avi al pare. I, de forma sobtada, del pare al fill. Sense oblidar tres fornades prèvies de la família Taberner. Aquest és el recorregut generacional que ha traçat el rumb de Santa Eulalia (1843), una de les botigues -masculina i femenina- de referència mundial. Diem sobtada perquè el seu actual propietari i el nostre entrevistat, Lluís Sans i Mercè (Barcelona, 1965), va agafar les regnes de l’empresa amb només 22 anys per la mort del seu pare. A base de talent, esforç i -per què amagar-se’n?- una mica de fe va transformar aquest comerç, obrint-lo al món i a les marques internacionals. En tot aquest procés de reciclatge constant, però, hi ha una variable que roman inalterable: Barcelona. En aquesta ocasió el nom fa la cosa, donat que Santa Eulalia -la santa, no pas l’empresa- ostenta la categoria de copatrona de la ciutat. Parlant de sants, el nostre interlocutor ens rep a les oficines de la seva empresa amb la paciència pròpia d’aquesta figura religiosa. La seva veu ressona per tot el despatx, oferint tot luxe de detalls en les seves explicacions. Darrera seu, un exèrcit de fotografies avalen la seva trajectòria: premis, premis i més premis. En parla d’ells amb una elegància que va més enllà de la seva impol·luta imatge. I aquesta, tal vegada, és la lliçó més meravellosa de la nostra conversa.
Què és el talent per a tu?
El talent consisteix en tenir la capacitat per transformar les coses.
Què has transformat al capdavant de Santa Eulalia?
Vaig entrar a Santa Eulalia quan tenia 22 anys, perquè el meu pare va morir de forma sobtada. Estava fent quart d’ESADE i, d’un dia per l’altre, m’hi vaig haver d’incorporar. Em vaig trobar una empresa més ancorada a mitjan del segle XX que no pas una que mirés cap al futur. Aleshores, la vaig haver de transformar d’acord amb el ritme dels temps. Hem de pensar que moltes empreses d’aquell moment, ara ja no hi són: Gales, Farreras, Carlos Torrents, etc. Realment el tèxtil ha sofert un canvi molt important. Per tant, nosaltres corríem el risc de desaparèixer amb el canvi dels temps. D’aquesta manera, vaig transformar una empresa basada en l’alta costura i en la sastreria a mida a una altra oberta a les marques internacionals; una botiga oberta al món que s’adaptés a les noves necessitats dels clients. Va ser una feina molt important que ha permès que, avui dia, tinguem una història d’èxit.
Com has dit, et poses al capdavant de l’empresa amb 22 anys. Com ho encaixes a nivell personal?
No va ser gens fàcil. Van ser moments molt complicats per a mi, entre d’altres coses perquè el meu pare havia mort. Després, s’havien de resoldre algunes coses a nivell familiar. I l’empresa necessitava una transformació. El cert és que vaig ser prudent, perquè la vaig dur a terme al cap d’uns anys. No va ser entrar i començar a canviar-ho tot. Quan vaig entendre com es movia el món i les necessitats del sector, vaig fer una transició fins arribar a la botiga que tenim avui.
Tu ets la quarta generació de la família Sans al capdavant de Santa Eulalia. Creus que n’hi haurà una cinquena?
Jo tinc tres fills -són trigèmins- i crec que un dels tres voldrà continuar. Em faria molta il·lusió, però jo no vull insistir. Recordo que, quan va morir el meu pare, el meu avi em va cridar al seu despatx l’endemà de l’enterrament i em va dir: ‘Lluís, em faria molta il·lusió que portessis tu l’empresa. I t’ho vull preguntar, perquè jo vaig cometre l’error amb el teu pare de no preguntar-li. No vull cometre el mateix error amb tu’. La meva resposta va ser afirmativa, però amb una condició: que ell em recolzés. I des d’aleshores ençà.
En aquests 176 anys d’història que té l’empresa, quin moment destacaries com el més important?
Tots els moments on ha cristal·litzat aquesta ànsia de transformació. Va començar sent una botiga de venda de teixits a La Boqueria. En el canvi de segle -del XIX al XX- es converteix en una botiga modernista molt important, gràcies a l’arquitecte Pere Falqués -l’autor dels fanals de Passeig de Gràcia-. L’any 1926, amb el meu avi i el meu oncle-avi es va fer la primera col·lecció d’alta costura a la casa. Va ser una aposta per aquesta nova manera d’ensenyar la moda, que és amb desfilades. El 1934 es transforma l’interior de la botiga perquè fos en art déco. Tots aquests moments -i molts d’altres- no són fruït d’una ocurrència, sinó d’una visió de transformació. I tots ells han fet que Santa Eulalia sigui el que és avui.
La teva empresa ha rebut múltiples reconeixements -al despatx hi ha diverses fotografies que en donen fe-. Hi ha algun d’ells que et faci sentir especialment orgullós?
El premi que, sense dubte, m’ha fet més il·lusió és la Medalla d’Or al Mèrit Cívic de Barcelona. És un premi que va donar el ple municipal per unanimitat de tots els grups polítics. És el reconeixement al que li tinc més estima.
Tinc entès que ets creient. A propòsit d’això, consideres que es necessita una mica de fe per aconseguir que una empresa arribi als 176 anys?
Jo crec que es necessita una mica de fe per la vida en general. En una empresa, també ajuda. Però un sempre ha de veure que la vida no és només l’esforç que pot fer un, sinó que la sort també hi juga un paper. De vegades, la sort un se la busca. Però la idea és que no només és un tema d’esforç i de talent. Ambdós són ingredients essencials, però no pas els únics.
Santa Eulàlia hi té alguna cosa a veure? D’on surt el nom?
Moltes vegades dic que això és gràcies a la santa. El nom surt perquè ens traslladem al Pla de la Boquera i allà hi havia hagut el portal de Santa Eulalia. Com és sabut, és copatrona de la ciutat -juntament amb la Verge de la Mercè- i el portal de Santa Eulalia és allà on la llegenda situa el martiri de la santa en època romana. El 1777, aquest portal es va enderrocar i va quedar el Pla de la Boqueria.
En aquelles temps, a més, les botigues tenien el nom dels propietaris. Com és sabut, les marques comercials són un invent del segle XX. Aleshores, la gent es va començar a referir a la botiga com Santa Eulalia. A partir d’aquí, el nom es va oficialitzar l’any 1900. En això també va ser una novetat, perquè tenir una casa amb marca no era tan corrent. Altres marques com Furest, Bel, Loewe... eren el cognom del fundador. Això és també una expressió innovadora.
En l’actualitat, quina creus que és la joia de la corona de l’empresa?
La seva gent i el seu talent. Al final, la meva funció -a banda de la direcció estratègica de l’empresa- és tenir personal amb talent. Al cap i a la fi, jo ni venc ni arreglo els vestits ni tallo les americanes ni faig anar la pàgina web. Es tracta de que cadascú sigui bo en el que fa i, d’aquesta suma, en surti l’èxit. El talent no és només en tant que aptitud -que és important-, sinó també actitud: fer que l’empresa vagi bé, servir al client perquè marxi content, etc. En una empresa de serveis on es tracta amb la gent, és fonamental.
Com s’atrau el talent?
De dues maneres: oferint una feina interessant i, sobretot, mirar que una vegada dins l’ambient sigui de talent. Una manera que el talent acabi desmotivat o, inclús, marxi és que dins l’empresa no es promocioni aquest talent. Quan una persona val i veu que la persona promocionada, a la que se li fa cas o la que està al capdavant d’un departament no té el talent suficient, la persona amb talent se’n va. Una persona que té talent busca un entorn on desenvolupar-lo i, aquest entorn, el formen les altres persones. Per tant, tan important és saber seleccionar la persona que té talent com la que no, ja que d’aquesta manera acaba triomfant el talent en lloc de la mediocritat. Quan en una organització triomfa la mediocritat, aquesta està ferida de mort.
Es neix amb bon gust o es pot comprar?
Jo crec que ni una cosa ni l’altra. El bon gust s’educa. Òbviament, hi ha gent que té una sensibilitat natural pels colors i per les formes. Però, després, amb interès es pot fer molt. Per exemple, jo puc tenir més o menys paladar, però si començo a tastar vins, en compro, llegeixo, m’informo, escolto, etc. al final sabré de vins. Aleshores, amb el vestir, una persona que hi té interès observa, mira, compara, es prova coses, veu revistes, etc. fins que et formes en la matèria. Per tant, crec que hi ha un talent innat, però un mateix es pot educar.
He vist que teniu la vostra pròpia línia de fragàncies inspirada en Barcelona. Amb quina de les 8 essències et sents més identificat?
La que porto i m’agrada més, que és la 175. És la que vam treure l’any passat pel nostre 175è aniversari. És la fragància que més porto de dia durant l’hivern. Després, a l’estiu porto Marinis; a les nits porto Obscuro. En tinc tres o quatre que vaig alternant. Les fragàncies són fruït d’un llicència -no les produïm nosaltres-, però les escollim nosaltres.
Acaba la frase: si Barcelona no existís, Santa Eulalia...
No hagués estat possible. Santa Eulalia ha estat al rovell de l’ou de la pròpia ciutat. Des que va néixer l’empresa amb la ciutat emmurallada fins la Barcelona olímpica i la que tenim avui dia. Un comerç obert a la pròpia ciutadania durant tants anys no hauria estat possible sense el propi batec de Barcelona. El que nosaltres hem fet és adequar-nos al propi ritme que ha anat imprimint la ciutat i aprofitar-nos de les seves avantatges. Per exemple, a finals del segle XIX, durant la ‘febre d’or’, quan la gent de comarques venia buscant oportunitats a Barcelona, Santa Eulalia va donar un gran pas endavant. Però també hem patit conseqüències negatives: l’empresa va ser col·lectivitzada durant la guerra civil.
Ja per acabar, quin personatge de Catalunya destacaries pel seu talent?
Crec que un dels més universals ha estat Joan Antoni Samaranch, injustament menyspreat com una persona del règim. Una persona amb talent no hagués pogut progressar sense estar on havia d’estar. Per això va fer aquella amistat amb els països comunistes d’aleshores, que li van permetre accedir al COI (Comitè Olímpic Internacional). Ara hauria de fer memòria, però deu ser el català que ha ocupat un lloc més important en un organisme internacional durant tants anys. I ha fet una de les coses més grans que es poden fer per la ciutat: dur-hi els Jocs Olímpics. Independentment de la seva adscripció política, hem de reconèixer tot el que ha fet per Catalunya i per Barcelona.
Samaranch vestia de Santa Eulalia, oi?
Efectivament. Vam tenir l’honor de fer-li el blazer d’inauguració dels JJOO amb uns botons d’or amb les anelles olímpiques que venien de Tiffany -de Nova York-. Aquí es van custodiar els botons com si fossin... només faltava que desapareguessin! Li vam cosir en l’últim moment abans d’entregar-li i va anar vestit de Santa Eulalia tant quan va inaugurar com quan va clausurar els Jocs.
I si et faig destacar una dona amb talent?
Montserrat Caballé. Ha estat una catalana universal que ha fet molt pel Teatre del Liceu i per l’òpera en general. A banda d’això, era una persona que sentia molt Catalunya i quan venia a cantar al Liceu no cobrava -o cobrava molt poc- per ajudar al teatre. Arreu del món no es va oblidar mai d’on era i va deixar el nom de Catalunya en bona posició.
ALBERT POSTILS.
