La distància no sempre duu associada una sensació de fredor. Així mateix ho comprovo amb la conversa per videotrucada que mantinc amb Lluís Juncà (Olot, 1982), la qual transcorre entre la naturalitat dels seus gestos i la claredat de les seves paraules. Actualment és el director general de Promoció Econòmica, Competència i Regulació de la Generalitat, des d’on s’encarrega de gestionar els fons europeus que arriben a Catalunya. Uns fons que, pel nostre entrevistat, són una alenada d’aire fresc: “Gairebé són l’única font de recursos per fer inversions importants”. Però la seva vocació de servei públic no acaba aquí. El nostre interlocutor té la particularitat d’haver treballat també a nivell municipal -com a regidor a l’Ajuntament d’Olot- i europeu -com a assessor d’Oriol Junqueras al Parlament Europeu-. La història de com va conèixer al líder d’Esquerra Republicana l’any 2009 donaria per una història a part, però el cert és que des d’aleshores l’ha acompanyat en diverses aventures: ha estat el seu Cap de Gabinet (2012-2016) i Director de l’Oficina del Vicepresident (2016-2017). En aquesta última etapa, de fet, va viure en primera persona la convulsa tardor de 2017. Unes setmanes on, enmig de tanta intensitat, ell va aportar un punt de relativització que té el seu origen en una tragèdia familiar: el 24 de març del 2015, la seva dona va ser una de les víctimes de l’accident aeri de Germanwings. Un episodi amb el que ha après a conviure-hi i, fins i tot, a extreure’n la part positiva. Perquè si algun aprenentatge deixa el seu trajecte vital és que el talent acostuma a ser una qüestió més d’actitud que de capacitats.
Què és el talent per a tu?
El talent és l’actitud. M’agrada pensar que, al final, això és el que marca la diferència entre una persona i una altra. Més enllà de les teves qualitats inherents, si no hi ha una actitud correcta és impossible arribar lluny i fer el bé.
Agafant la teva definició, quin paper ha jugat l’actitud en la teva trajectòria professional?
Juga el paper de tenir sempre un punt de valentia: intentar fer el que em ve de gust i ser honest amb mi mateix. Això, de vegades, significa renunciar a coses segures, a propostes interessants...
Ho dius per experiència pròpia?
Jo sempre poso l’exemple de quan vaig plegar de la consultoria Deloitte l’any 2009. Recordo que tothom em deia que m’estava equivocant, però jo vaig marxar perquè em semblava que allò no m’omplia. A partir d’aleshores em vaig quedar a l’atur fins que em van venir les caramboles que em porten a conèixer Oriol Junqueras. Per tant, si no hagués estat valent en aquell moment de deixar la feina, segurament ara seria una persona molt diferent.
Parlem d’aquestes caramboles. Com vas posar-te en contacte amb Oriol Junqueras?
Va ser per atzar. Jo participava en una penya blaugrana d’Olot acabada de crear -Penya Almogàvers- i van convidar l’Oriol Junqueras, en qualitat d’historiador, perquè fes una xerrada sobre qui eren els almogàvers. En el sopar de després ens vam asseure més o menys a prop, vam començar a parlar i allà va néixer un interès mutu. Des d’aquell dia vam començar a col·laborar, fins que va ser elegit eurodiputat el 2009 i em va fitxar per anar amb ell al Parlament Europeu.
Com recordes aquella experiència a Brussel·les?
Sempre dic que va ser un màster pagat. Vaig aprendre com funciona un monstre com la UE (Unió Europea), a relacionar-nos amb polítics d’arreu d’Europa, idiomes, comunicació... Van ser uns anys de molta intensitat, de conèixer un entorn completament desconegut i fer-ho, a més, ben pagat. Per tant, em sento extremadament privilegiat d’haver viscut aquella època amb l’Oriol.
A més, amb ell tenia una relació excel·lent -de fet, vivíem junts a Brussel·les-, vam cultivar una amistat que encara dura ara. Conec l’home, el personatge i el polític com poca gent. Almenys, des d’una experiència única com haver conviscut amb ell.
I com és l’home, el personatge i el polític amb qui vas conviure?
(Riu).
El que es pugui explicar.
Diria que es pot explicar gairebé tot. És una persona fascinant. Jo recordo que, el que més em captivava, era la seva capacitat de seducció nata: no només pel que sap, sinó per com ho explica i ho transmet, sap captar l’atenció de la gent.
L’altra cosa que per mi és molt positiva d’ell és que sempre està intentant buscar com atraure més talent, més persones. Sempre té una actitud d’intentar encomanar feina a altra gent, de fer responsable a altres persones de projectes... això fa que et sentis molt afí a ell i tinguis ganes d’ajudar-lo, perquè ell també ajuda molt als altres.
Com has viscut el seu ingrés a la presó?
Ho visc amb un punt de realisme en relació amb altres persones. Amb l’Oriol n’havíem parlat molt d’això. Recordo molt bé que em deia que tot això podia acabar amb ell a la presó. També recordo que jo li deia que no, que deixés de dir aquestes coses, perquè la gent quan ho escoltés pensaria que està molt equivocat.
Aleshores, el primer dia que el vaig anar a veure a Extremera va ser com un xoc important. D’altra banda, però, ell també portava molt temps digerint aquell escenari que finalment es va concretar.
El 25 d’abril del 2019 vas declarar al Tribunal Suprem en qualitat de testimoni a propòsit dels fets ocorreguts a la Conselleria d’Economia el 20 setembre del 2017. Aleshores eres el Director de l’Oficina del Vicepresident i vas viure en primera persona aquell episodi. Com el recordes?
Ho vaig viure amb un punt de distanciament que crec que, en aquell moment, anava bé. Feia dos anys que s’havia mort la meva dona, la meva filla tenia un any i mig i la meva prioritat era estar amb ella. Recordo que, aquells mesos, tothom els vivia amb una intensitat extraordinària. En el meu cas, però, potser tenia un punt més de distància i de capacitat de relativitzar el que estava passant.
Podries posar algun exemple?
Molts dies eren les vuit del vespre i encara hi havia reunions a Palau. Però moltes vegades deia que a aquella hora volia ser a casa i veure la meva filla abans que es posés a dormir. Per a mi, aquest, era el tret distintiu: veia que, a diferència dels meus companys, tenia aquest punt de perspectiva. No sé si va servir d’alguna cosa. En algunes coses sí que aconseguia donar millors consells, però en d’altres potser aquest punt de distància no és l’adequat.
Actualment segueixes vivint amb aquesta distància la situació política?
Ara mateix sóc on sóc com a resultat d’aquell període. Abans que passés tot el que va passar el 2017, ja li havia dit a l’Oriol que quan s’acabés la legislatura plegaria i que mai més no tornaria a fer de cap de gabinet de ningú. Aleshores, quan es va aplicar el 155, jo era a punt d’anar a treballar per una multinacional. Tanmateix, en una visita que li vaig fer a la presó d’Estremera, l’Oriol em va convèncer perquè seguís actiu en política.
I vas acceptar.
Li vaig dir que sí, però que volia que fos un àmbit econòmic, vinculat al món de l’empresa i de l’administració. Un àmbit que estigués lluny del politiqueig, dels titulars, de les pugnes per veure qui té una quota mediàtica més alta, qui s’avança a qui, qui posa el dit a l’ull a qui... Tot això ja ho havia viscut i entenia que ja era el moment de dedicar-me a una altra cosa. Aleshores, tots dos vam convenir que la millor manera seria ajudant a l’actual vicepresident, en Pere Aragonès, a Economia. Per això estic a la direcció general de Promoció Econòmica.
Aquest politiqueig del que parles... desgasta molt?
Jo crec que sí. Ara, hi ha animals que s’hi acostumen i que ja és la seva vida. Però, en el meu cas, o no m’hi acostumaria o no m’hi voldria acostumar. Em cansa molt. A més, quan vaig viure aquella època tan intensa des de dins em vaig quedar una mica decebut. Des d’aleshores, vaig tenir clar que no volia ser tan a prop. Crec que desgasta molt perquè també aporta poc, però vivim en una època on sembla que la majoria del temps que dediquem als mitjans és d’aquest tipus de contingut: ràpid, volàtil i directe. Malauradament, crec que és una tendència que es quedarà aquí molts anys.
I la pròpia declaració al judici? Com recordes aquella experiència?
Quan em van comunicar la possibilitat de declarar com a testimoni, vaig pensar que era una bona oportunitat. Tenia ganes d’ajudar. De seguida em vaig sentir molt implicat per fer-ho i fer-ho bé. Quan vas allà intimida, perquè mai de la vida no pensaries que estàs davant d’un tribunal per defensar el teu cap, que l’únic que volia era intentar fer un referèndum.
Un dels aspectes que més m’ha cridat l’atenció de la teva trajectòria és que has treballat en tots els nivells de l’àmbit polític: regidor a l’Ajuntament d’Olot, director general de Promoció Econòmica de la Generalitat i assessor de Junqueras al Parlament Europeu. En quin t’hi has sentit més còmode?
Les diferències són abismals. En funció del teu grau d’intel·ligència emocional, has d’escollir un o altre nivell. Per exemple, a Europa els debats són molt abstractes i teòrics, però són els més importants perquè són el marc de les polítiques que després fan els estats. Per tant, t’has de sentir molt a gust amb una realitat on tu no pots palpar el que estàs fent.
D’altra banda, hi ha la política municipal, on el teu marge de maniobra és petit, però és tan tangible que et pot donar una gratificació molt elevada. Per exemple, posar un pas de zebra que pot salvar tres vides i rebre l’agraïment de veïns que fa 50 anys que el demanen.
Personalment, el que més m’agrada és l’entremig, on sóc ara. És prou ampli com per poder plantejar debats seriosos, però també és prou concret perquè acabis sabent a qui has beneficiat o qui hi està en contra. Té un punt de les dues coses i és el que em dona més satisfacció. Ara, també té un punt de frustrant: el govern de Catalunya té unes competències molt limitades i té una capacitat justa de fer política.
Esperaves que la teva vida professional es trobés tan immersa en l’esfera política? T’ho pregunto perquè que vas estudiar enginyeria de Telecomunicacions a la UPC.
No m’ho pensava gens. De fet, recordo que, quan tenia uns 14 anys, el meu pare em deia: “Sobretot, no et posis mai en política”. No li he fet gens de cas (riu). Com t’he explicat abans, tenia ganes de dedicar-me a una altra cosa que no fos consultoria i em vaig interessar pel món de la política. Per això vaig fer un màster d’Anàlisi Política a la UOC. Mentre el cursava, de fet, és quan vaig coincidir amb l’Oriol.
Traslladant-nos ja al present, des del juny del 2018 ets el director general de Promoció Econòmica, Competència i Regulació de la Generalitat. De què s’encarrega, concretament, algú que ocupa aquest càrrec?
Nosaltres ens encarreguem de gestionar els fons europeus que arriben a Catalunya per fer projectes econòmics que tinguin impacte aquí. En col·laboració amb altres departaments, nosaltres gestionem els diners, però ells posen el coneixement sectorial.
Quin tipus de projectes realitzeu?
Per exemple, en salut, cofinancem la digitalització de la Vall d’Hebron. D’aquesta manera, els pacients que hi arriben es troben un hospital modern, que té uns sistemes telemàtics que els informen sobre diversos aspectes: temps d’espera, si el familiar ha entrat a la UCI... També hem instal·lat en el mateix hospital una planta sencera de robots quirúrgics de primera generació, punters a nivell mundial.
Amb el Departament de Territori, per exemple, estem fent projectes per asfaltar carreteres amb una tecnologia nova que consumeix i contamina menys. També estem fent uns murs que es posen a les platges i limiten les llevantades...
En definitiva, són projectes d’inversió que, segurament, no tindríem capacitat de finançar de cap altra manera. De fet, la capacitat d’inversió real de la Generalitat és molt limitada: la majoria de departaments tenen una despesa recorrent que està al voltant del 95-100%. Així, quan comença un conseller nou, gairebé no té marge per fer política. Per tant, els fons europeus que gestionem nosaltres són gairebé l’única font de recursos per fer inversions importants a Catalunya.
La importància d’aquests fons europeus per fer polítiques que incideixen en la vida de la ciutadania contrasta amb el sentiment de llunyania que genera la Unió Europea. Creus que caldria fer més pedagogia al respecte?
La Comissió Europea té un projecte que es diu “Persist” on, precisament, intenta analitzar per què la idea d’Europa no ha acabat de quallar entre els ciutadans europeus. Jo els deia que els diners que es gasten en aquest tipus d’investigació són una mica malaguanyats, perquè per mi la resposta és molt fàcil: la identitat de la gent no la compres amb diners. Per molt que tu diguis que tal projecte s’ha fet amb diners europeus, si no crees una idea col·lectiva de pertinença, si no hi ha uns valors comuns, si no hi ha canals de comunicació pròpiament europeus per transmere-ho, si veus -especialment en el transcurs d’aquesta crisi sanitària- que els líders no es creuen tot això... és impossible que la gent tingui un sentiment europeu comú. En canvi, ells queden astorats quan veuen que es gasten un munt de diners en les regions més pobres d’Europa i, justament allà, és on hi ha un sentiment d’europeisme més dèbil.
El meu diagnòstic és pessimista, anem enrere clarament. El que ha passat aquests dies amb el coronavirus i el desgavell que s’ha produït entre els líders europeus... això arriba a la gent i dona aquesta sensació que el projecte europeu es troba en una crisi molt profunda. Crec que estem vivint el moment més difícil de la UE en els últims 40 anys.
Precisament et volia preguntar per la gestió de la UE respecte a la pandèmia. Podia ser una oportunitat per reforçar la idea d’Europa, però fins ara sembla estar debilitant-la.
A nivell de Catalunya, sempre m’agrada explicar que nosaltres hem de pensar en gran. Quan em pregunten per Europa em ve el mateix al cap. Em frustra que els líders europeus no pensin així. Sembla que encara estiguin amb la lògica de fa 100 anys segons la qual Europa és el món. I el món és molt més gran que Europa. Cada estat individual d’Europa no pinta res al món, l’única manera de pintar alguna cosa en un planeta on hi ha gegants -com la Xina o els Estats Units- és establint un marc de col·laboració supranacional a nivell europeu. Em deixa perplex veure que això del coronavirus hagi revelat la poca mirada llarga que tenen els polítics europeus.
Des d’Economia veieu amb molta preocupació l’horitzó econòmic quan se superi la pandèmia?
A curt termini és molt preocupant, perquè ens juguem la subsistència de milers d’empreses a Catalunya. Tenim un teixit empresarial massa petit. Això té algunes avantatges, ja que les pimes són més ràpides i àgils i tenen un compromís -com es va veure en la crisi del 2008- amb els seus treballadors un punt més alt que les grans empreses. Però tenir unes empreses tan petites també té unes flaqueses enormes: són molt volàtils i qualsevol crisi les deixa al llindar de la desaparició. De fet, ens arriben constantment empreses que ens diuen que ni tan sols podran sobreviure amb aquests crèdits tous que estem atorgant per passar aquests dos mesos...
Ara, per mi la preocupació de debò seria més a mig i llarg termini. Hem de veure si, amb els canvis que produirà el coronavirus a l’economia, som capaços de posar-nos al dia. Crec que és evident que el coronavirus farà augmentar la velocitat en què digitalitzarem l’economia, i això és un repte i una oportunitat. A partir d’això es generaran dos móns: les empreses capaces de digitalitzar-se i posar-se al dia i les que no. Moltes de les que no, o pugen al carro de la digitalització o segurament no tindran futur.
Per tant, a mig i llarg termini veus el coronavirus com una oportunitat.
En el fons, qualsevol moment de crisi és un moment de canvi. Per a alguns, aquest canvi és una oportunitat i per d’altres un problema. Per això et deia que el talent és l’actitud i ens hem d’aferrar al fet que aquesta crisi pot significar una oportunitat per millorar.
Tenim un teixit empresarial que té uns valors molt bons: els catalans, en general, són molt treballadors, compromesos, amb una capacitat de sacrifici alt i una visió moderna i cosmopolita del món. Però potser no n’hi ha prou i, en alguns casos, caldrà que la gent s’espavili.
Entrant ja en la vessant personal, el 24 de març de 2015 va morir la teva dona en l’accident aeri de Germanwings. Quan succeeix una tragèdia com aquesta, s’acostuma a parlar de termes com la “superació”. Per tu té sentit parlar de
“superar” una tragèdia?
No gaire. Té més sentit parlar de conviure. És una cosa que ho portes sempre amb tu i que va canviant. De vegades, aquest conviure-hi és una font de plaer: arriba un moment on, parlant amb familiars sobre la persona que has perdut, et genera satisfacció perquè recordes moments feliços, la connexió que tenies... Per tant, a poc a poc ho vas portant millor, però no és quelcom que s’oblida. De fet, hi penso cada dia unes quantes vegades.
Quant més temps passa, són cada vegada més els moments feliços que recordes quan penses amb ella?
Són més fàcils de recordar, perquè quan és més recent és gairebé impossible. Quan passa més temps, és més fàcil tenir la fortalesa per recordar aquests moments i saber veure-hi la part positiva. Per exemple, parlar amb la meva filla sobre la seva mare se’m feia molt complicat al principi: gairebé no podia parlar amb ella sense que em posés a plorar molt ràpidament. Ara, en canvi, quan parlem de la seva mare ho fem amb una naturalitat i un bon humor que, si algú ens veiés des de fora, no s’imaginaria que estem parlant d’algú que no hi és.
El cinquè aniversari de l’accident es va produir fa poques setmanes. Fas alguna cosa especial en aquestes dates?
Amb els amics més íntims de la meva dona tenim un petit ritual, que és anar a visitar un niu prop d’una ermita de La Vall d’en Bas. A l’Ari -la seva dona- li agradaven molt els animals i havíem anat unes quantes vegades a penjar nius de mussols i altres aus durant el mes d’agost. Aleshores, em va semblar bonic posar un niu com a record seu. És una manera de reunir tota la colla al voltant d’un símbol que ens fa pensar en ella.
Ja per acabar, quin personatge de Catalunya destacaries pel seu talent?
M’agradaria destacar la Carlota Pi, emprenedora i fundadora d’Holaluz, una empresa que neix amb la vocació de transformar el sector elèctric, d’apropar l’energia verda a les persones i de promocionar l’autoconsum. Crec que és una persona molt valenta, treballadora, ambiciosa i que, gràcies a aquesta actitud, per exemple, ha aconseguit que la seva companyia sortís en borsa el 2019.
ALBERT POSTILS.
