Premis Talent

Premis Talent

Entrevista al nostre president d'honor, Antoni Gelonch i Viladegut

22 de maig de 2019

Polifacètic. Sense cap mena de dubte, aquest seria el terme que millor defineix Antoni Gelonch (Lleida, 1956), l’home que ha impregnat de talent tots els àmbits que li ha deparat el seu bagatge vital. M’obre les portes de casa seva amb la mateixa naturalitat amb la que reconeix no tenir talent per l’art, però sí per elaborar una col·lecció de gravats que ja assoleix la portentosa xifra de 900. Ara, a més, també li ha donat per escriure llibres, arribant a publicar-ne 5 en un mateix any. Segurament per això no em sorprenc quan em confessa que està cansat. No obstant, quan comença l’entrevista, dedica totes les seves forces a la recerca de la resposta més intel·ligent que, fruït del seu talent polit al llarg d’una dilatada trajectòria, sempre acaba trobant.

En quina mesura la teva trajectòria vital s’entén a partir del talent?

La meva trajectòria professional no és rectilínia. Vaig estudiar Farmàcia i Dret a la UB, i després em vaig graduar en estudis europeus a la Universitat de Grenoble i en organització sanitària a Harvard. En la meva primera etapa, vaig fer de farmacèutic hospitalari a l’Hospital de Sant Pau. Més endavant vaig estar 10 anys a l’Administració Pública i vaig acabar sent secretari general del Departament d’Ensenyament i, després, de Sanitat.

Després d’aquest període, vaig decidir canviar radicalment passant-me a la indústria farmacèutica, on hi vaig estar 17 anys, els set darrers a París.  I ara, des de fa un any, em dedico a ser escriptor, que no té res a veure amb les etapes anteriors. En un any he publicat cinc llibres.

Déu ni do!

I entremig he fet una col·lecció d’art, de gravats bàsicament.

Què és el talent per tu?

És tenir uns coneixements, tenir unes actituds i perseverar. Per mi això és el talent. El geni és una altra cosa. El talent és treballar.

I és suficient amb tenir talent?

Jo crec que a la vida has de tenir tres coses. El talent n’és una, però també és important tenir relacions. Quan jo estava a l’Administració no pensava mai acabar a la indústria farmacèutica, i per relacions amb terceres persones va sorgir aquesta possibilitat i la vaig agafar. I la tercera és tenir sort, perquè pots tenir molt talent, pots tenir moltes relacions i, tanmateix, tenir molta mala sort.

La fórmula per triomfar!

Són les tres característiques que es necessiten per desenvolupar una vida professional. Em sembla que de cara al futur les carreres professionals no seran rectilínies. No t’asseuràs en una taula i al cap de 40 anys continuaràs en aquella taula. Crec que és molt important tenir aquesta capacitat d’adaptació, estar sempre obert a les oportunitats i demostrar que ets capaç d’adaptar-te a situacions que són diferents.

Una paraula que pot definir la teva persona és que és polifacètica.  

Sí...

Creus que avui dia, en l’era dels màsters i de l’especialització, aquest perfil es troba en crisi?

A la vida tu pots fer tots els màsters que vulguis, però acabaràs fent una cosa en la qual no hi havies pensat mai. Crec que has de tenir uns principis bàsics. Perquè... de què serveix un màster?

...

No serveix tant per especialitzar-te com per demostrar la capacitat de fer estudis de manera continuada i d’acabar-los. Perquè els coneixements que tens avui, d’aquí a 5 anys seran obsolets. Quan era petit, jo feia cal·ligrafia amb ploma i tinter. Avui dia em passo el dia davant d’un ordinador, envio whatsapps pel mòvil, consulto les notícies per una tauleta... Per tant, si jo m’hagués quedat amb el tinter, estaríem arreglats, no?

Per tant, aquelles tres condicions per triomfar s’han de donar alhora?

Si es donen alhora, és quan triomfes. Hi ha poca gent que triomfa. En aquest país hi ha un excés de por al fracàs. Aquí hi ha tal temor al fracàs que jo crec que moltes persones no comencen una activitat per aquest motiu. Però el cert és que, com l’èxit, el fracàs forma part de la vida.

Hauríem d’aprendre dels Estats Units en aquest sentit?

Sí, però no gaire tampoc.

Només això, potser...

Sí, perquè no m’agrada aquest excessiu sentiment individualista i competitiu que fa tan difícil treballar en equip i reconèixer el valor dels altres.

I què podríem aprendre dels altres països del nostre entorn?

De França podríem aprendre moltes coses que no hauríem de fer. És una societat molt estamental, molt classista, on predomina en excés la comoditat. I a mi em sembla que les societats han de ser dinàmiques i, al igual que les persones, s’han d’adaptar. Per exemple, les condicions de jubilació no poden ser les mateixes avui que quan hi havia el canceller Bismarck. D’altra banda, hauríem d’aprendre dels nòrdics la necessitat que els joves, als 18 anys, se’n vagin, perquè això de que s’instal·lin a casa és negatiu. La gent s’ha d’espavilar tan aviat com sigui possible. Jo vaig marxar als 18 anys.

De Lleida a Barcelona, oi?

Sí, i mai més vaig viure amb els meus pares. Sé que és molt difícil, perquè actualment hi ha el problema dels lloguers i dels sous.

I ,a l’inrevés, què podria aprendre el nostre entorn de Catalunya?

Una certa solidaritat col·lectiva, amb un moviment associatiu que és molt ric i que, en molts casos, ha hagut de suplir la manca de l’Estat i la manca d’inversions de l’Estat. Això es dona en l’àmbit de l’ensenyament, de la sanitat, de les cooperatives, dels consorcis, etc. Em sembla que també ens podrien imitar un sistema universitari de recerca que em sembla potent a Catalunya, sobretot tenint en compte la població. Finalment, també podrien aprendre d’aquesta cultura mediterrània que tendeix a dulcificar els problemes, tot i que últimament la veig poc i m’agradaria que fos més visible.

A banda del talent individual, quines condicions s’han de donar en un país perquè aquest broti?

Hi ha d’haver llibertat política. No crec que en cap dictadura pugui emergir el talent. Hi ha d’haver una certa llibertat econòmica. Vull dir, poca burocràcia, foment de la competitivitat i pocs estímuls públics, a excepció dels que et facilitin la llibertat de creació d’empreses, la llibertat de recerca i unes condicions de protecció social que facin possible que la gent es refaci si té un fracàs.

M’agradaria que ens fixéssim en la teva col·lecció de gravats. Creus que l’art és un àmbit on el talent és especialment imprescindible?

No, jo crec que el talent és imprescindible en qualsevol activitat humana que tingui com a objectiu sortir-se’n. Es necessita talent per dirigir una associació; per la política; per l’entitat econòmica en general. El que passa és que l’art és bàsicament individual, però no només.

Però no s’ha de tenir quelcom especial per fer art?

Sí, però aleshores ets un geni, que és diferent.

Aleshores s’ha de ser un geni per fer art?

Per fer art, i que sigui disruptiu, has de ser un geni. Per exemple, Rembrandt, Dürer, Goya, Picasso, Miró... això és un geni. Però tots els altres artistes que no tenen aquesta capacitat disruptiva tenen molt talent. Per què jo sóc col·leccionista? Perquè no tinc talent per fer arts visuals. En canvi, potser en tinc per fer una col·lecció, perquè sé on puc buscar les obres, com vull fer la col·lecció, qui em pot assessorar... Per tant, cadascú té els talents que té, i també és importat adonar-se dels talents que no tens. Per exemple, jo no tinc cap talent artístic, com sí en tenia ma mare o la meva germana. Però convé no ofuscar-se ja que, afortunadament, no tothom serveix pel mateix.

Tornant a la col·lecció... per què vas decidir que fos de gravats i no de pintura, per exemple?

Molt fàcil, perquè el gravat és la més democràtica de les belles arts. Com que és l'única que és múltiple, vull dir, de gravats en pots tenir 100 del mateix artista, és una manera d’accedir a l’art. Jo tinc gravats de Rembrandt i de Picasso (me n’assenyala un penjat a la sala d’estar). Evidentment, jo no tindré mai una pintura de Picasso. Aleshores, en aquesta vida has de fer la col·lecció que pots fer.

Entenc aleshores que pot arribar a més gent.

L’accés de tota la població a l’art, fins l’aparició de la fotografia, es fa a través dels gravats, no pas de les pintures i escultures. Per tant, les obres de Rembrandt que ens han arribat i que la població podia conèixer era a través dels gravats, perquè molt poca gent podia anar a veure pintures de Rembrandt. Tot això són històries de nous rics que, encara avui, donen pintura i escultura als museus. Però sense els gravats és impossible entendre la història de l’art.

Per quins criteris et guies per seleccionar les obres?

A la col·lecció hi tinc 900 gravats. Sempre els trio si m’agraden. Després, em deixo guiar per diversos galeristes. En tinc tres de referència a Barcelona, tres a París i després en tinc d’altres a Nova York i Alemanya. Vull fer una col·lecció que mostri la permanència del gravat al llarg de la història de l’art i com tots els grans artistes n’han fet de gravats.

Tens la sensació de que el gravat es percep com un art menor?

El gravat és un gran desconegut. Fins a començaments del segle XIX, les arts majors eren als palaus, les esglésies i els monestirs. Per tant, l’excés de la població a l’art era mínim. A partir de la Revolució Francesa, i després amb les donacions reials, es construeixen els grans museus: el British, el Louvre, el Prado... Aleshores es dona l’accés a l’art. Evidentment, els reis, prínceps, ducs, cardenals, arquebisbes... podien col·leccionar pintura, perquè tenien els recursos. I seran les seves col·leccions les que s’acabin exposant als museus en els seus inicis, i encara ara en bona part. La qüestió és que els directors dels museus van considerar que allò eren les arts majors, mentre que la resta eren arts menors.

Tornant a la teva trajectòria, de tots els àmbits que has tocat, quin t’ha aportat major satisfacció?

Jo he estat molt a gust en tots. M’agrada anar saltant. He après molt en mons diferents, que no ho són tant al final, perquè tot es basa en la condició humana i en la capacitat de relació entre les persones. Després, aquesta última faceta d’escriptor l’estic gaudint molt. Tinc la sort que cada cosa ha arribat quan tocava i quan n’he tingut prou ho he pogut deixar.

A propòsit de la teva vessant d’escriptor, en el darrer llibre “100 dones catalanes, inspiracions creatives” mires de recuperar el talent oblidat de les dones

Per què ho vaig fer? Perquè als museus hi ha molt poca presència de les dones. Només el 15% de les obres penjades al Metropolitan són de dones i a les col·leccions del Pompidou, que passen pel més modern, només el 18%. Per tant, no hem avançat gaire des del segle XVIII fins ara. Però vaig pensar, i aquesta és la causa d’escriure aquest llibre, que segurament les dones havien reflexionat des de fa molt temps sobre l’art o el procés creatiu, que també és una manera de reflexionar sobre el talent. Malauradament, la immensa majoria són desconegudes, perquè ningú no ha fet res per posar-les en relleu

Fins a quin punt és important que un home parli d’aquests temes?

Perquè em sembla que el combat per la igualtat entre homes i dones és de tots. No ha de deixar-se només en mans de les dones. Els homes tenim bastanta culpa de la situació, per tant em sembla que hem d’estar interessats en aquests temes i aportar el que puguem perquè la situació sigui més igualitària.

Per acabar, a nivell de Catalunya, quina persona destacaries pel seu talent?

Hi ha una persona que m’agradaria destacar per un fet concret, que és l’Abat Oliva. Perquè és una persona que en una època fosca de l’Alta Edat Mitjana té una gran sensibilitat per l’art, perquè ell és Abat de Ripoll i Bisbe de Vic, dos grans centres culturals. Té també un talent organitzador, perquè ha de saber organitzar comunitats. I, després, és un home que té una idea clara de la necessitat de la pau en les relacions entre humans en una època on això es donava poc. Crec que aquesta triple vessant el fa un personatge molt atractiu.

I si et pregunto per una dona?

La doctora Martina Castells, que és una altra desconeguda. Va néixer a Lleida, la qual cosa ja me la posa ben situada, però va ser la primera Doctora en Medicina de tot l’Estat, cap a la segona meitat del segle XIX. Una dona, que en aquella època per anar a classe havia d’anar acompanyada perquè era objecte de burla i d’escarni, sigui capaç de fer una tesi doctoral, ha de ser algú amb un gran coratge. Per ser la primera, sobretot. I amb un gran talent, perquè fer una tesi mai no és fàcil i encara menys en aquella època. En definitiva, un exemple de talent, de coratge, de força i de ganes de tirar endavant, que és el que es necessita.

ALBERT POSTILS.

Temes: TalentArtPolifacèticDones

Amb el suport de

Carregant...
x
X