Premis Talent

Premis Talent

Entrevista a Pere Piquer, responsable dels premis artístics de la Welcome Talent Society

27 de febrer de 2020 - Converses amb Talent

De vegades, es donen entrevistes on les paraules esdevenen gairebé un element secundari perquè queden absorbides per un entorn imponent. Pere Piquer (Barcelona, 1977) ens obre les portes del seu estudi amb un entusiasme que de seguida anul·la els seus nervis inicials. Zigzaguejant entre les múltiples pintures que es distribueixen per tot l’espai, aconseguim asseure’ns i començar la nostra conversa. De fons sona una música a un volum prou baix com per acaronar les frases que dibuixa el nostre interlocutor, que abans d’agafar el pinzell sostenia un llapis per realitzar les seves il·lustracions. Parla com pinta: en lloc de barrejar els colors de la seva paleta, mescla el seu ampli coneixement sobre la matèria amb un compendi de grans frases pertanyents a pintors cèlebres. Pintors que té capturats en les quilomètriques fileres de llibres que descansen sobre les estanteries i als que recorre per completar les seves explicacions. Partidari d’un “art compromès”, el nostre entrevistat reuneix el coratge i el tacte suficient per capturar en els seus quadres el moment polític a casa nostra. 

 

Què és el talent per a tu?

Una habilitat, que s’ha d’anar cultivant, per fer una determinada activitat i treure un fruit beneficiós per la societat o per un mateix. El pintor francès Gustave Courbet té una frase que ho relaciona amb el món artístic: “Art o talent, per a un artista, no és més que un mitjà per aplicar les facultats personals a les idees i les coses de l’època en que viu”.

Quin talent diries que tens?

No m’atreviria a dir que tinc un talent. Simplement sóc una persona apassionada pel món de l’art, de qualsevol expressió artística. Tenir un talent seria com tenir una virtuositat, i jo no crec que sigui un virtuós.

Quan fa que pintes?

Vaig començar a l’Escola Massana a finals del segle passat. Allà vaig tenir la sort d’aprendre moltes tècniques diferents, va ser quan vaig començar a pintar. Però sobretot vaig dedicar-me a dibuixar, aprenent anatomia, fent disseny gràfic... La pintura me la vaig prendre seriosament quan estava acabant Belles Arts.

Què va passar aleshores?

Em faltava una assignatura per acabar la carrera i resulta que era de primer cicle optativa. Aleshores, quan em vaig anar a matricular em van dir que no podia perquè allò havia quedat exhaurit -havia entrat en vigor el Pla Bolonya- i m’havia de passar a grau: això implicava afegir-me moltes assignatures més el projecte. Quan em van dir això em vaig venir a baix, però li vaig intentar donar la volta. D’aquesta manera, vaig agafar les assignatures que més em van interessar i vaig decidir que començaria a pintar sense aturar-me. Finalment em vaig treure el TFG (Treball Final de Grau) i després vaig fer un màster.

Sobre què vas fer el màster?

Em va passar una cosa amb aquest tema. Quan estava fent el màster de Producció i Recerca Artística, vaig decidir canviar el meu projecte final sobre la natura i els arbres per parlar del procés i la memòria històrica. Vaig tenir problemes amb alguns professors i em vaig haver de canviar de màster per tenir més llibertat d’expressió.

Què vas pintar del procés?

Els presos polítics, entre d’altres. Em vaig avançar a Santiago Sierra, l’autor de l’obra -“Presos políticos en la España contemporánea”- que va ser retirada momentàniament de la fira Arco pel seu contingut. Va ser molt complicat, hi havia moments que em despertava i deia: “Torno a pintar els arbres, ja que puc tenir problemes”. Mentre estava pintant això, veia que a Santiago Sierra li censuraven allò i que hi havia dibuixants, com Miquel Ferreres, a qui acomiadaven. A més, a l’Estat espanyol s’han censurat segons quins dibuixos de El Jueves.

Però no vas abandonar la teva idea. 

Exacte. Per parlar sobre una cosa que està passant aquí mateix en un ambient de tanta convulsió es necessita una dosi de coratge, però també de tacte per intentar explicar-ho de la manera més neutral possible.

T’hi has pogut dedicar a la pintura?

El meu objectiu és fer el salt professional a la pintura, però sobreviure en aquest món és molt complicat. Necessites donar-te a conèixer, tenir un bon bagatge, ser molt eficient i saber què vols comunicar i com fer-ho.

I tu què vols comunicar?

Moltes coses, sóc molt inquiet. M’agrada el tema del retorn a la naturalesa, el fet d’”escapar” de la ciutat i tornar a connectar amb la natura. També tinc altres projectes, com les pintures nocturnes: m’agrada captar la llum enmig de la foscor. Sempre m’ha apassionat la història i la política i crec que l’artista ha de ser un comunicador del temps que li ha tocat viure, així que m’agrada donar el meu parer.

I com ho vols comunicar?

Les tècniques que treballo més són els acrílics i els olis. M’agrada treballar en dues dimensions, li tinc molt de respecte a l’escultura, per exemple. El tema pictòric m’atrau més, perquè vinc del món de la il·lustració i m’agrada plasmar-ho sobre teles, làmines i fustes.

Tens gaires referents pictòrics?

En tinc molts, són incomptables. (M’ensenya una llarga filera de llibres que té en el seu estudi). M’agrada molt fixar-me en els clàssics, perquè són persones que ja han recorregut tot un camí i pots seguir les petjades per on han passat. Per exemple, m’agrada molt Gerhard Richter, un dels millors artistes que hi ha a nivell mundial i que ha parlat de molts temes. Peter Doig, Neo Rauch, Perejaume, David Hockney, Xevi Solà, Renné Magritte, Goya, Sicre, Paco Pomet, Charris, Mark Bryan, Edward Hopper, John Baldessari, Santiago Ydáñez... 

No te’ls acabes.

Avui en dia, amb internet, pots tenir referents per totes bandes: tant contemporanis com clàssics. Al principi, quan estàs aprenent, tens ganes de nodrir-te d’altres artistes i influències, però arriba un moment on et pot saturar i ser contraproduent. Aleshores, és quan has de treure el que tens dins perquè vagi emergint la teva pròpia manera de veure les coses i de treballar.

Un excés d’informació pot acabar generant desinformació.

Et pots arribar a bloquejar amb tants referents. Per això, el que es recomana quan es fa un projecte de màster i similars, és acotar aquests referents.

De tota la teva producció pictòrica, hi ha alguna obra de la que et sentis especialment orgullós?

Hi ha moments on sempre voldries retocar els quadres: la persona evoluciona, però el quadre es queda allà, és un fragment vital. Suposo que escolliria un d’uns arbres plataners que té en Bru Recolons -president i fundador de la Welcome Talent Society-, perquè estava molt encallat a nivell cromàtic i em va servir per destensar-me. També m’agrada molt aquest dels arbres amb les cadires. (Gira la vista amb entusiasme cap a l’obra en qüestió, un arbre immens amb múltiples branques les quals subjecten unes cadires).

Des que tens la idea fins que la finalitzes, l’espai temporal és molt gran?

Jo tinc un problema: sóc lent treballant. Treballo molt, però constantment em venen moltes idees i li dono moltes voltes. Aleshores, amb el temps vas aprenent a descartar i a saber quines són les bones i quines són les dolentes. Quant més treballes, tens més facilitat a l’hora de tirar endavant les pintures: vas adquirint la teva pròpia tècnica, la gamma cromàtica... tens molt més clar com treballar qualsevol forma.

Per què creus que l’art és important en una societat?

Durant tota la història sempre s’ha volgut trobar una definició d’art. A l’Antiga Grècia, per exemple, donada la influència de les idees platòniques, en un principi, es va arribar a condemnar l’art per ser ficció. En aquell moment, la poesia era l’expressió màxima, perquè era un art que no es treballava amb les mans. En canvi, la resta d’arts es consideraven artesanies i durant molt de temps va haver aquesta divisió entre art i artesania.

I la pintura formava part de la segona categoria.

Hi ha una frase atribuïda al dramaturg i poeta alemany, Bertolt Brecht, feia una reflexió força interessant: “L’art no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-li forma”. Més que res, és una eina per trencar els tels de les realitats imposades i fer més lliure la societat. Després, un teòric de l’art que em va interessar força va ser Ernst Fischer, perquè parlava així de la disciplina: “L’art és, en sí mateix, una realitat social. La societat té necessitat de l’artista i té dret a demanar-li que sigui conscient de la seva funció social”.

I quina seria la teva pròpia definició?

L’art és una eina de comunicació i, en sí mateix, és polític. Per mi és un dels últims reductes de la llibertat d’expressió en una societat. Tots els sistemes de poder han volgut controlar les eines d’expressió. L’artista és com aquell miner que està picant per extreure un producte molt valuós, perquè després s’apliqui a d’altres disciplines per a donar-li forma. Quan intenta buscar la creativitat, l’artista està buscant en aquesta mina. Fa un temps vaig veure un documental que parlava d’un tema relacionat amb això.

De què tractava?

De la Guerra d’Iraq (2003-2011). Explicava que Colin Powell -l’aleshores President de l’Estat Major dels EUA- va dir davant de Nacions Unides que hi hauria una guerra i va fer tapar el quadre de reproducció del Guernica que hi havia allà per posar en el seu lloc imatges on es demostrava l’existència d’armes de destrucció massiva. Imagina’t la força que tenia el quadre, perquè tractava de tot el patiment humà que desemboca una guerra.

Ja per acabar, quin personatge de Catalunya destacaries pel seu talent?

Molts, però per ser original destacaré el dibuixant Joan Junceda, un dels il·lustradors més importants de la primera meitat del segle XX.

I si et pregunto per una dona?

Lola Anglada, perquè va ser una pionera en l’àmbit de la il·lustració.

Creus que molts artistes de casa nostra haurien estat més reconeguts si haguessin nascut a França, per exemple, en lloc d’aquí?

Això passa, sobretot, en el món de l’art i tinc una petita teoria. Si et fixes, a França, Bèlgica, Països Baixos, Alemanya, Regne Unit... en tots aquests països ser artista té un cert estatus, tenen una concepció una mica diferent que la que tenim aquí. A casa nostra, si no has assolit un cert grau d’èxit, hi ha una certa desconfiança per part de la societat: es veu com si fos algú emergent, perquè costa molt tirar endavant. En relació amb això, crec que era Picasso que deia: “Quan ets un geni, la gent et tracta com un geni, però quan triomfes deixen de tractar-te com a geni per a tractar-te com algú que ha triomfat”.

 

ALBERT POSTILS.

Amb el suport de

Carregant...
x
X