Premis Talent

Premis Talent

Entrevista a Miryam Cuatrecasas, creadora del White Summer

4 d'agost de 2019

De ben jove va estudiar Magisteri amb l’ambició d’obrir una escola d’art, però finalment ha acabat creant escola d’una altra manera: bona part de les seves creacions han acabat sent imitades. Perquè Miryam Cuatrecases (Barcelona, 1960) és creadora de moltes coses. Marques de roba infantil absorbides per gegants comercials. Creadora de llenguatge amb el concepte de multiespai aplicat a La Bòbila. L’Espai Dorotea. I la joia de la corona: el revolucionari festival de música que representa el White Summer. En el moment d’entrevistar a la guanyadora del Premi Transmet Llum, queden pocs dies per celebrar la primera edició del festival a Sotogrande (Cádiz) -fins ara només es feia a Pals. Tanmateix, el seu to de veu transmet una pau interior que és el més fidel reflex de la bellesa que sempre ha perseguit: sensibilitat, sinceritat i harmonia. Tot plegat, en una de les sales de l’oficina que té a Via Laietana, a l’entrada de la qual s’hi erigeixen extenses maquetes del White Summer i múltiples pissarres transparents plenes de conceptes. Em temo, però, que en totes elles no hi hauria prou espai per encabir-hi la seva capacitat desbordant per donar-li una mirada nova a tot el que l’envolta.

Què és el talent per a tu?

Jo crec que el talent és la capacitat de tenir una visió nova de les coses, ser coherent amb la teva visió i dur-la a bon port.

Anant als teus orígens familiars, el pare era advocat -de la prestigiosa firma Cuatrecasas- i la mare era artista. Què fa que t’acabis decantant per la vessant artística?

Jo crec que en el meu ADN hi duc la meitat del pare i de la mare. Del pare tinc aquesta part més emprenedora i social -m’agrada la gent i compartir coses amb ella-. I de la mare tinc aquesta vena més introspectiva, que fa que en determinats moments necessiti estar sola i en silenci per crear el meu propi món.

Creus que el talent té especial rellevància en la teva trajectòria -interiorista, creadora de moda, organització d’esdeveniments, etc.-?

No ho sé, perquè tampoc sé si tinc talent. El que si sé és que sóc autèntica, en el sentit que sóc coherent i mai no he fet les coses ni per agradar ni per guanyar diners. Des de molt jove, quan tenia una idea al cap, ho havia d’expressar. Sempre veia les coses d’una manera diferent a la mitjana. Recordo que amb les meves amigues miràvem els núvols i jo deia que tenien forma de tal cosa i explicava una història del núvol. I elles em deien: “Però com veus tot això?”. O quan veia les branques dels arbres moure’s amb el moviment del vent m’imaginava una dansa i una música. Diguem-ne que, des de ben petita, sempre se m’ha donat el món subtil.

Així, la meva visió no és ni la matèria ni la superfície de l’objecte, sinó la història que m’imagino: l’energia de l’objecte, què li passa quan li dones la volta, etc. Suposo que és un tipus de sensibilitat que fa que moltes vegades tinguis una mirada de nen que se sorprèn per les coses. Però també una mirada nova, que no parteix de la base de que tot allò que veus ha de ser així, sinó que pot ser de moltes formes diferents.

Què és la bellesa per a tu?

Per a mi la bellesa i la forma té un punt de sensibilitat. D’una banda, ha d’estar connectat amb tu. De l’altra, el que anomeno sensibilitat empàtica: quan col·loques un objecte en una casa també hi ha una part d’empatia amb la gent. És bastant difícil de definir.

Quan veus alguna cosa i dius que és bella, per què ho dius?

Perquè hi ha una coherència, una sensibilitat i una harmonia. Les coses han ser harmòniques, naturals, vertaderes, sinceres. Han de tenir un sentit i un valor darrera, no és només bellesa per bellesa. En definitiva, t’ha d’emocionar.

Repassant la teva trajectòria, el ‘creadora de...’ apareix amb molta freqüència.

Em considero una persona polifacètica, autodidacte, inquieta i curiosa. El denominador comú de tot el que he fet és expressar les disciplines creatives, donar-los forma i que hi hagi un negoci al darrera. Per mi no ha de ser creació per creació, sinó que ha d’anar acompanyada d’un negoci -tocar de peus a terra-. Però el que també és important és compartir-ho amb les persones: no es tracta de fer una creació aïllada que es mori amb mi.

El 1985 crees Mikima, una marca de roba infantil que acaba sent pionera.

En aquella època jo ja començava a ser mare i no trobava roba per als meus fills. Aleshores, vaig començar a dissenyar la meva pròpia roba. Vaig agafar una botiga al carrer Calvet i la vaig decorar jo mateixa: tot era fusta fosca. A nivell de la col·lecció, feia camises negres, amb butxaques de plàstic i amb repunts vermells per a nens de quatre anys. Semblava un taxi! Això va durar 8 anys i el negoci va anar súper bé. Aleshores va venir Zara -la línia Kiddy’s Class-: em va comprar totes les mostres i al cap d’un any van obrir la primera botiga a Via Augusta fent el que feia Mikima -roba per a gent gran però en petitó-.

Més endavant, en l’any 2000, crees La Bòbila. El concepte de multiespai que hi vas aplicar ja existia abans a casa nostra o va néixer amb tu?

Me’l vaig inventar jo. Va ser un projecte pioner. Era un multiespai d’interiorisme i decoració, tallers de fusteria, de pintura... Jo sóc molt de somiar -tinc un diari dels meus somnis- i quan dormo em munto pel·lícules i me les faig meves. Aleshores, l’any 2000 aterro a l’Empordà perquè la meva tercera parella era una mena de terratinent de la zona i tenia diverses propietats que havia heretat. Un bon dia m’ensenya La Bòbila -una nau del segle XIX situada a Corsà que estava buida- i vaig al·lucinar. Li vaig dir que aquí s’hi havia de fer alguna cosa i vaig pensar en fer un multiespai on hi hagués antiguitats -allà n’hi havia moltes i ell dominava molt del tema-.  Jo em vaig dedicar més a la part de disseny de mobles -amb moltes materials reciclats, perquè m’agrada aprofitar-ho tot-. I després vam obrir-hi un restaurant. Vam conèixer a un noi d’aquí que feia sushi. A mi m’agradava molt, sobretot pels meus viatges a Tailàndia i altres països asiàtics. I se’m va ocórrer fer una cuina de fusió entre orient i occident: carn súper bona de Girona amb arròs més asiàtic i sushi. Vam ser els primers en fer sushi allà -i a Barcelona n’hi havia quatre-. Va tenir un èxit brutal a l’Empordà i després ho van imitar.

Et molesta que t’imitin?

Al principi em molestava i no ho entenia, perquè era molt descarat. Després ja t’acostumes i li dones la volta, canvies la visió i penses que és sinònim de que alguna cosa fas bé. M’ho agafo des de la part de Magisteri, que estàs creant una mica d’escola: l’escola que no vaig muntar en el passat, doncs la munto ara.

Ara estàs abocada de ple en l’organització del White Summer. Com ho portes?

El White Summer és com un resum de tot el que he fet en la meva vida: conté la part de disseny, moda, art, creativitat, escenografia -gestió d’espais enormes i donar-los vida-, etc.

És del que et sents més orgullosa?

Jo crec que no s’ha de comparar. La vida és un procés i en cada moment has de viure el que et toca viure i sentir-te orgullós d’aquest moment. No crec que faci més projectes després, perquè el White Summer no te l’acabes. A més, és súper creatiu.

Deus gaudir-ho molt aleshores...

Moltíssim. Sobretot quan comptes amb un bon equip com ara. Abans no ho gaudia tant perquè estava jo soleta de directora d’orquestra. Poc a poc, quan vas creixent i crees tendència, vas creant un equip i adquireixes un espai de treball -el despatx que ara tenim a Via Laietana-. Pensa que fins l’any passat estava a casa meva en un hivernacle de 50 metres. Tinc la sort de tenir també a casa una terrassa de 200 metres on en el seu dia em vaig fer un estudi creatiu i allà treballàvem 8 persones. I ara mira (ens aixequem i em fa un tour per tot el despatx, mostrant-me les maquetes que tenen sobre el White Summer i l’espai on treballa tot el seu equip, en una taula allargada plena de papers i d’ordinadors que treuen fum).

Mirant el web del White Summer, m’ha cridat l’atenció llegir una part on hi deia: “Dissenyem productes, serveis, espais i organitzacions centrades en les persones”. Què voleu dir amb això?

Significa que tot el que succeeix és a través de les persones. A mi m’horroritza quan les empreses estan més pendents dels resultats monetaris i s’obliden de les persones. En definitiva, aquí tot és molt humà i càlid -no suporto les coses impersonals-. Cada persona que treballa aquí saps qui és, la mires als ulls, et rius amb ella i t’enfades... Quan fas festivals, alegres la vida als altres, els poses tots els mitjans perquè es realitzin i ho comparteixin amb la família i amics. Ells són els actors de l’escena que estan creant amb tu. Aleshores, si tu no penses en les persones, en què penses? És una mica com la cerimònia del te: cada procés el fan amb amor i consciència -des de la recollida de les plantes fins com el serveixen-.

El proper 26 de juliol ja comença el Festival de Sotogrande, on hi dueu a artistes de la talla de Rosario Flores. Abans de començar, les perspectives són molt bones, no?

El que passa és que Sotogrande és una primera edició i, com totes les primeres edicions, no és arribar i moldre sinó que has d’anar amb prudència. Tenim una relació molt bona amb els del Santa María Polo Club i la nostra idea és que es doni una associació a llarg termini.

A partir d’ara, doncs, la idea és realitzar cada any un festival a Pals i a Sotogrande?

Sí, tot i que penso que podem arribar a fer-ne 3 a l’agost. L’any que ve, per exemple, ja estem mirant de fer-ho a San Sebastián -a l’octubre tindré la confirmació definitiva-. Aquí és molt important l’acollida de l’Ajuntament i el lloc -sóc molt maniàtica en aquest sentit-. Ha de ser un espai singular i complir amb molts requisits, no és fàcil.

Per què creus que és important l’art en la societat actual?

Tenim un cervell del qual fins ara s’ha valorat molt l’hemisferi esquerra, que és el de la raó. Després, suma-li tota la filosofia de Descartes, Kant, etc. L’altre -el dret- és més inspirat i més emocional, té un llenguatge més sensible i és amb el que més m’identifico. La societat sembla estar muntada perquè 1 més 1 siguin 2, perquè així és més fàcil guiar a la gent. L’artista és més rebel, perquè funciona amb l’hemisferi dret, el qual emet unes senyals molt diferents. A més, a diferència de la part emocional, la racional no incorpora la intuïció i això l’impedeix veure aquest món invisible i la seva màgia.

Per això jo volia muntar una escola d’art. M’hagués agradat ajudar a fomentar l’hemisferi dret, perquè l’altre ja el tenen estimulat per defecte. Quan utilitzes els dos és quan una persona està equilibrada i té una bona autoestima, una bona intel·ligència emocional, emprèn perquè està segur de sí mateix, s’atreveix i crea.

Jo tinc molt clar que a l’educació s’hauria de fomentar molt més totes les activitats vinculades a l’hemisferi dret: l’art, la creativitat, l’expressió, el silenci, les carícies, etc. en lloc de parlar tant. I naturalesa: treballar amb les mans. L’ordinador també, però un cop surts de la sala de tecnologia, hauríem de tenir al costat camps immensos per tocar la terra, treure els tomàquets, olorar-los, partir-los...

Ja per acabar, quin personatge de Catalunya destacaries pel seu talent?

Dalí, perquè és un boig. I Gaudí, perquè encara ara m’al·lucina la seva arquitectura.

I una dona?

Bona pregunta. Tenim escriptores molt bones, com Rosa Regàs. També m’agrada molt el cinema d’Isabel Coixet.

 

ALBERT POSTILS.

Amb el suport de

Carregant...
x
X