Premis Talent

Premis Talent

Entrevista a Jordi Sàbat, guanyador del Premi Crea 2D

18 d'agost de 2019 - Converses amb Talent

El talent de Jordi Sàbat (Palafrugell, 1960) -guanyador del Premi Crea 2D- ha passat per llocs tan diversos com les joguines, el muntatge de cuines, la venda de diaris a la platja o la mecànica. Una mena de mar i muntanya. Però, com el més hàbil dels pianistes, ha explorat tots els sons del teclat fins anar a parar al disseny gràfic i l’art. D’aquests àmbits n’ha sortit una dolça melodia que, mesclada amb el seu innegociable caràcter empordanès, l’ha dut a realitzar exposicions a París i Nova York, a elaborar il·lustracions per múltiples mitjans de comunicació i, inclús, a ser mereixedor del Premi Apel·les Mestres (2002) pels seus dibuixos en un conte infantil. Però el cercle no quedaria tancat si s’obviés la seva passió per la docència. Les parets d’Elisava i de la Pompeu Fabra en donen fe, però el cert és que jo mateix, assegut en el sofà de casa seva, tinc el privilegi de corroborar-ho: no només se sap comunicar a través de la seva creació, sinó també a través de la paraula.

Què és el talent per a tu?

A banda de dissenyador i pintor, m’agrada cuinar. Fa 2 anys es va decidir -em sembla que per votació popular- el plat que millor representava Catalunya i, per la meva sorpresa, va sortir el pa amb tomàquet. Ho trobo la cosa més absurda del món. Aquí et puc fer una metàfora relacionada amb el talent. El pa amb tomàquet és una base que necessita del pernil, les anxoves, la botifarra, etc. Per tant, considerar que el plat més representatiu és el pa amb tomàquet és absurd. Passa exactament el mateix amb el talent. Quin seria per mi el plat més representatiu? El mar i muntanya. Això seria el talent català per a mi: la unió del mar i de la muntanya, de la rauxa, de la picada, del picant, del xup-xup, de la tranquil·litat, de la salsa, del sofregit ben fet, de la tradició i a la vegada de la modernitat -perquè es pot construir i deconstruir- i que necessites moltes persones. Per tant, el talent català seria això. No és un individu, com seria el pa amb tomàquet, sinó que el talent surt a partir dels individus però gràcies a la societat -que et dona el suport o l’oportunitat-. Una persona sola no pot fer res.

S’ha de tenir un talent especial per dedicar-te a la creació pura?

Aquí ha un factor important. Dins la creació hi ha d’haver una certa quantitat de vanitat: estimar-se a sí mateix i voler agradar als altres, perquè d’aquesta forma connectes. Però un individu sol no té cap mena d’oportunitat. Un creatiu pot ser molt i molt bo, però si no té una galeria d’art, una simfònica, una companyia de teatre... no serveix per a res. Bona senyal són els Premis Talent. Per què s’organitza? Evidentment, per fer un homenatge a una persona que és significativa, però es pretén que la societat l’acompanyi, sinó no hi ha talent. També hi ha d’haver una part de sort, és evident.

De petit ja sabies que el món de l’art i del disseny estava fet per a tu?

No. Primer de tot perquè vaig néixer en un mas, per tant vaig viure molt arrelat a la terra. Aleshores, vaig estudiar i volia fer enginyeria -però no en vaig acabar fent-. Volia ser capità d’un vaixell -tampoc ho vaig acabar sent-. Volia muntar una empresa de joguines -no la vaig muntar-. Després vaig muntar cuines; vaig vendre diaris a la platja; me’n vaig anar a fer la mili; vaig treballar de pintor; vaig treballar de mecànic. Aleshores, un dia vaig conèixer a un company que feia disseny, m’hi vaig apuntar i em va agradar. L’art, el disseny i la il·lustració són llenguatges expressius molt semblants, però el camí me’l vaig trobar -no em vaig il·luminar-.

En quin moment fas el clic i dius: “Crec que sóc bo i puc ensenyar als altres”.

Jo tinc dues vessants: la de dissenyador gràfic i la d’artista. El disseny és molt fàcil perquè si connectes amb un client i està encantat amb la marca... bo no ho seràs, però almenys soluciones problemes de comunicació. Per tant, pots cobrar per allò que fas. En il·lustració, no és que siguis bo, però si et confien fer unes portades a La Vanguardia, El Periódico, etc. doncs penses que no ho fas tan malament. I en art, el concepte de bon art és absurd, perquè els paràmetres són molt bèsties. Però si fas una exposició i et compren quadres, no diries que ets bo però sí que el que estàs fent agrada i que connectes amb la gent.

A propòsit de les teves exposicions, n’has realitzat en ciutats tan importants com París o Nova York. Què creus que podem aprendre nosaltres del talent estranger? I ells de nosaltres?

Abans de tot, quan jo parlava de la vanitat, crec que ens hem de creure una mica que som bons. Si tu penses que ets bo, pots ensenyar molt i molt. És evident que també pots aprendre de la resta. Crec que tenim un país fantàstic on hi ha rauxa, on hi ha seny, estem situats en una part geogràfica que té un lligam històric amb Europa i el mar, bevem de moltes cultures i la gent té molta empenta. Venim d’una burgesia del tèxtil, de gent que tenia molta sensibilitat i que invertien molt en la cultura. Per tant, Catalunya no només ha estat un motor econòmic, sinó també artístic històricament. No és una cosa de què hem d’aprendre nosaltres i a l’inrevés, el que hem de fer és compartir les coses. Tampoc hem d’ensenyar, sinó veure el que s’està fent i anar sortint.

No ens ho creiem prou aquí a Catalunya?

Hi ha una manca d’amor propi brutal. Som uns ploramiques. Els catalans sempre hem estat de fer coses, però sense cridar gaire perquè no es pensin que som prepotents. També em penso que s’ha parlat molt dels catalans com a gent treballadora i complidora -que en part és cert-, però ens falta sortir al carrer i dir que estem fent coses.

Ara m’agradaria que retrocedíssim a l’any 2002, quan ets premiat amb l’Apel·les Mestres -juntament amb Lorenzo Silva- per “Laura y el corazón de las cosas”. Creus que, en general, la figura de l’il·lustrador, sobretot en relació a la de l’escriptor, es troba infravalorada?

Depèn. És evident que la il·lustració, tot i que moltes vegades corre en paral·lel al camp de l’art, està infravalorada. Però també hi ha il·lustradors magnífics que publiquen molt i que tenen una certa notorietat: hi ha llibres que si els ha il·lustrat tal persona, poden arribar a ser més importants que el propi autor. Ara, si fas un llibre amb algú com Lorenzo Silva -Premi Nadal i Premi Planeta- evidentment no sonaré igual que ell. Però va ser una experiència molt interessant pel fet de que ell escrivia un text i jo l’havia d’interpretar a la meva manera. A més, no vaig rebre cap directriu seva i ningú no s’esperava el que vaig fer, perquè tinc un llenguatge que no és il·lustratiu, sinó que és conceptual.

Què t’agrada transmetre quan fas art?

D’entrada, tota la meva pintura està molt lligada al món de la comunicació. Per tant, és molt conceptual i figurativa, però tot el que hi ha expressa una segona lectura: o bé a través del títol o bé a través de la forma. Per exemple, jugo molt amb les metàfores visuals. Considero que estic a cavall entre la pintura simbòlica i la poesia visual.

Mirant el teu web, m’he fixat que en els teus dissenys hi ha un gran component de denúncia política i de reivindicació social. Fins a quin punt el mitjà facilita aquesta finalitat?

Jo vaig estar treballant molts anys per diversos mitjans de comunicació -L’Avui, El Periódico, La Vanguardia, etc.- fent editorials o il·lustrant articles d’opinió. Què et dona això? Primer, que són il·lustracions molt ràpides, perquè et passen el text i has de fer la il·lustració l’endemà mateix. Per tant, és un exercici mental molt interessant on tens l’avantatge de poder fer el que et doni la gana. Però el millor és que hi ha dues lectures: la del text i el significat del dibuix, perquè jo puc interpretar el text, però mai no arribes a interpretar la lectura literal de l’article. I això, evidentment, et permet bolcar un cert malestar sobre una situació política determinada.

Et preocupa el sorgiment de certs casos de censura que han anat apareixent al mitjans? Els interpretes com a casos aïllats o creus que amaguen causes més profundes?

Una de les coses que no acabo d’entendre és que abans es deixava fer i dir de tot i ningú no et deia res. I ara, per una cançó, et foten a la presó. No puc concebre com per un acudit, per una portada a El Jueves, per una cançó, per una opinió, etc. et poden caure dos, tres o quatre anys. Podria entendre-ho seguint la premissa de que hi ha males persones, que és un concepte que pot semblar absurd. Però crec de debò que hi ha males persones. El sentiment més dur que pot experimentar una persona és el d’impotència: veure que una cosa és injusta però que no hi pots fer res. I encara menys quan la premsa està al servei dels poders centrals.

Tornant a la teva trajectòria, apareixes al web de la Fundació Vila Casas i en la descripció del teu perfil es parla de ‘gest brossià’. Ara que estem en l’Any Brossa, quina influència té la seva figura en la teva obra?

Jo penso que Joan Brossa és el primer dissenyador gràfic català important. A banda que havia fet molts logos, la seva poesia visual està molt lligada al món de la comunicació gràfica. Per tant, no només per a mi, sinó que per a tots els dissenyadors d’aquest país ha estat una persona molt important. A més, jo el coneixia personalment i era un personatge que m’interessava molt, perquè tenia una ironia, una mala llet i unes formes que eren fantàstiques. I el que parlàvem abans del talent català, a Brossa el van recuperar a les portes de la seva mort. Aleshores, moltes vegades no serveix de res que tinguis molt de talent si no et donen suport.

També has donat classes a Elisava i a la Pompeu Fabra. Aquesta vessant de la docència arriba a competir amb la d’artista per exemple? O són passions diferents?

Jo sóc un privilegiat perquè, a nivell professional, tinc la docència, el disseny gràfic i l’art. Per tant, són tres canals que estan lligats entre sí, que et donen l’oportunitat de conèixer gent i en els quals s’hi fan coses diferents. Donar classes és un privilegi perquè cada any coneixes gent nova i veus com pugen les pròpies generacions -ells sempre tenen la mateixa edat i jo sempre sóc un any més gran-. I, d’altra banda, és de les úniques coses on el cercle es tanca: començo a l’octubre i acabo al juny. En canvi, ni el disseny ni l’art s’acaben mai.

I com pugen les noves generacions?

Molt bé. Pensa que jo no tinc fills, aleshores sóc el millor pare del món. Però penso que són molt valents, fan Erasmus, són bons, tenen molta sociabilitat i tenen un llenguatge diferent. El que sí que hem d’aprendre els educadors és que és un nou llenguatge. Moltes vegades pensem que els nostres valors de cultura -exposició, llibres, etc.- són la base i possiblement no ho és. Per tant, també s’ha d’entendre una mica la gent que puja per poder filtrar nosaltres aquesta informació i bolcar-los l’educació en base a això.

Per què creus que és important l’art en una societat com l’actual que troba estímuls en tantes altres coses que no són l’art?

Abans de tot, el que s’ha de potenciar no només és l’art sinó les humanitats. S’ha de parlar de la persona, perquè la tècnica ja la tenim. L’Eudald Carbonell -el conegut arqueòleg català- deia que no hem d’ensenyar a sumar -les màquines ho fan millor que nosaltres-, sinó a pensar. L’art seria un factor dins les humanitats -com la literatura, la música o la filosofia- per intentar entendre les coses. Però què ha passat? Doncs que sobretot en els anys 80’ i 90’ es va comprar molt d’art perquè es pensava que comprava inversió. Però en realitat, si compres un quadre és perquè t’agrada, perquè has conegut al pintor, has anat a casa seva o has vist una altra forma d’entendre les coses. Per mi és important tenir aquesta sensibilitat i entendre la gent. La resta ja t’ho donen les màquines.

Ja per acabar, a quin personatge de Catalunya destacaries pel seu talent?

Un personatge que m’interessa molt és el Ferran Adrià. Per la forma de veure les coses; pel trencament que ha fet de la cuina; pel fet de posar un poblet on no hi hagués anat ni Déu -Roses- al mapa; perquè té una base d’humilitat molt important; perquè sempre ha estat un avançat al seu temps; perquè sempre ha treballat en equip; perquè sempre ha vist un altre punt de vista -ha interaccionat amb la tecnologia, la física, la química, l’art, etc.-; perquè no és el típic personatge mediàtic -quan parla no se l’escolta ningú, però tothom se’l vol escoltar-. És l’aneguet lleig que acaba sent príncep. Jo diria que és dels que ha influït més a tots els nivells. Sobretot en el social, ja que ha dignificat un dels oficis més degradats que hi havia com era la cuina. Ara si algú vol fer cuina penses que té sensibilitat. També per simpatia, el veig molt a l’abast i crec que l’apropament és important perquè la gent es cregui que pot fer coses.

I si et pregunto per una dona?

Isabel Coixet, perquè penso que té molta sensibilitat.

 

ALBERT POSTILS.

Amb el suport de

Carregant...
x
X