Premis Talent

Premis Talent

Entrevista a Joan Canadell, president de la Cambra de Comerç de Barcelona

23 de desembre de 2019

“Ser president no canvia qui ets, només ho revela”. En aquests termes, Michelle Obama es va dirigir al seu públic en el si d’una Convenció Nacional del Partit Demòcrata, a propòsit de la campanya presidencial en la que el seu marit aspirava a ser reelegit. Realment et canvia la cadira? Mentre converso amb el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Canadell (Barcelona 1967), tinc la sensació de donar amb la resposta. En les formes, almenys, s’ha vist obligat a col·locar-se la disfressa de la paraula mesurada i del matís constant. Tan sols duu sis mesos al càrrec, però abans que la seva candidatura -Eines de País, recolzada per l’ANC- arrasés en les darreres eleccions, el nostre entrevistat ja lluïa un ampli bagatge en el món empresarial: directiu de multinacionals, gerent d’una empresa mitjana, empresari per compte propi... Com ell mateix apunta, “tinc una visió bastant àmplia del món real de l’empresa”. La seva victòria va ser encaixada amb un cert neguit per l’establishment, que només el veia com un dels impulsors de l’independentisme econòmic i com l’exsecretari nacional de l’ANC. Un llast que, possiblement, l’acompanyarà durant els seus dos anys de mandat, perquè la seva és una presidència paritària amb l’actual vicepresidenta, Mònica Roca. Aquest fet, juntament amb el d’erigir-se com el representant de la petita i mitjana empresa, suposa un canvi de paradigma absolut que revela, veritablement, qui és el seu president.

 

Què és el talent per a tu?

El talent és anar més enllà d’allò convencional. És desenvolupar idees que superin els estàndards o les expectatives normals. Sobretot, el talent té sentit si va enfocat a efectes pràctics i té una finalitat.

Agafant aquesta definició, quin talent tenia la candidatura, ”Eines de País”, que va guanyar les eleccions a la Cambra?

El que ens va anar molt bé va ser el factor sorpresa. Crec que el ser sorprenent forma part del talent. Després, saber connectar amb els desitjos dels electors -en aquest cas, dels empresaris-. Probablement, vam ser els que millor vam entendre el que volien.

El passat 17 de juny vas ser nomenat president de la Cambra. Quin balanç fas d’aquests poc més de 6 mesos al càrrec?

Nosaltres estem molt contents. En general, el que ens havíem fixat per aquests mesos ho hem anat complint i, fins i tot, diria que més ràpid del que ens pensàvem. Estàvem condicionats pels mitjans i per la definició que s’havia fet de la nostra candidatura: que no teníem experiència; que érem molt insignificants; i que estàvem condicionats políticament. Aleshores, ens vam fixar que abans de Nadal havíem de donar la sensació que això no era veritat i reflectir que érem empresaris normals que sabíem fer bé les coses. I, la veritat, és que durant el mes de setembre ja teníem la sensació d’haver-ho aconseguit.

Com?

Al presentar, per exemple, el projecte “Catalunya 2030/40”, hem demostrat que tenim un projecte de futur. Jo utilitzava el símil que hem de ser un pal de paller de l’empresariat i, al final, hem acabat sent una mena de teranyina, perquè aquest projecte està atrapant des d’empresaris fins a col·lectius empresarials per treballar conjuntament.

Aquesta por amb la que es va rebre la vostra victòria, sigui per la ideologia sigui per la inexpertesa, creus que s’ha anat diluint en aquests mesos?

Sí. La nostra constatació és que, amb els que suposàvem que tenien més por, quan hi hem parlat hem vist que estan molt tranquils. Ara, no ho saps mai perquè la por és una sensació i, tan bon punt marxa, pot tornar. Però, en general, hem vist molta col·laboració i obertura de mires en tot el que hem demanat. Per tant, crec que això està superat amb escreix.

Està mal vist que un empresari -més encara al teu nivell- se signifiqui políticament?

Tots els empresaris que tenen visibilitat fan política, no és cert que uns en facin i els altres no. L’anterior equip de la Cambra feia política, l’únic que era diferent. Aquest país viu molt de tòpics, i tot el que no sigui l’establishment acceptant la situació actual, és fer política. I això no és veritat. Tu pots fer política sent conservador i no voler canviar, i a l’inrevés. Nosaltres som dels que fem política volent canviar.

Ara la Cambra representa millor el teixit empresarial català? Diguem-ne que la vostra victòria es va interpretar com la de la petita i mitjana empresa.

D’una banda, sí, perquè nosaltres representem millor la petita i mitjana empresa. De fet, dins la nostra candidatura quasi tots som autònoms o formem part de la petita i mitjana empresa -només n’hi ha una de gran, però això també és representar el país-.

De l’altra, en el plànol ideològic, si hem de fer cas de les enquestes que hi ha publicades i de les consultes que nosaltres hem fet -on es veu que una clara majoria de l’empresariat és independentista-, nosaltres també representem millor això.

Per entendre millor què és la Cambra... quina diferència presenta respecte altres associacions empresarials com el Cercle d’Economia o Foment del Treball?

La Cambra és una entitat de dret públic; en canvi, les altres són entitats privades. Després hi ha les patronals, que també són privades, però el Govern els hi confereix una representativitat davant la negociació de convenis i les consultes per fer lleis. Les Cambres són un tipus d’entitat que està reconeguda mundialment. En total, n’hi ha 12.800 -13 a Catalunya-. Tu vas pel món dient que ets una Cambra de Comerç i a tot arreu tens algú amb qui relacionar-te. Aquesta és la gran força que té, i nosaltres ens hi volem recolzar molt pel tema de la internacionalització de l’empresa.

A nivell de pressupost, has manifestat en diverses entrevistes que aquest és molt baix i que estaves en converses amb el Govern per la reforma de la Llei de Cambres. En quin punt es troba tot plegat?

El Departament d’Empresa i Coneixement ja ha obert el període de propostes per la nova llei. En paral·lel, nosaltres ja havíem parlat amb la consellera, Àngels Chacón, i ens va dir que entenia el nostre posicionament. Hi havia una proposta antiga- del 2015- sobre la taula que a nosaltres no ens agradava i volíem fer una llei diferent. La Conselleria va acceptar el repte i ens va dir que prenia nota dels nostres plantejaments, i ara s’haurà de veure que a nivell jurídic sigui assumible i que a nivell econòmic sigui viable.

Quant t’ha canviat asseure’t a la cadira de president? A nivell de les formes, sobretot.

Jo sempre he estat una persona molt políticament incorrecte, sempre he dit el que pensava. I ara he de ser políticament més correcte, perquè el càrrec ho porta. Per tant, amb les meves declaracions i, sobretot, a Twitter sóc més prudent. Primer, piulo menys; després, intento ser conscient que darrera tinc un càrrec. Intento combinar això tan bé com puc, malgrat no ser fàcil.

A nivell de declaracions institucionals, miro de representar al màxim el col·lectiu que tinc darrera. Per això, entre d’altres coses, el primer que vam fer va ser un sistema de consultes per saber què opina l’empresariat. Ens ajuda a tenir una visió més realista del que hi ha al darrera. Per exemple, si ens contesten que tenen problemes per trobar personal qualificat, doncs les meves declaracions van en aquesta línia.

A propòsit de Twitter, després del Barça-Madrid vas piular que l’endemà es jugava “un partit més important... a Europa”, en referència a la decisió del Tribunal de Justícia de la UE sobre la immunitat d’Oriol Junqueras. Anem per parts. Com vas viure el partit tan dins com fora del terreny de joc?

A nivell futbolístic, m’hauria agradat materialitzar una victòria, però no va poder ser. A nivell del Tsunami Democràtic, crec que la gran victòria és la gran expectativa que s’ha creat; fins i tot, que es canviés un Clàssic ja és una victòria del Tsunami, que representa una societat que crec que és majoritària. Segurament no van poder fer tot el que volien, però crec que va arribar un missatge al món que això només es pot solucionar seient i dialogant, com es fan les coses en els països democràtics.

I, una vegada més, lamentar que acabi amb incidents al carrer, perquè crec que això no ens fa cap bé; però la situació és tan excepcional, que fins i tot això ho hem d’entendre. No ens agrada, però hem d’entendre que hi ha una part de la societat que necessita canalitzar el seu disgust.

I en relació amb la immunitat d’Oriol Junqueras, t’esperaves la decisió que ha pres el tribunal?

Sí, perquè veia que tothom la donava per descomptada. Això demostra que, en aquest aspecte concret, els que estem ben informats som nosaltres i el que està infringint el sistema democràtic és l’Estat espanyol. Ho dic perquè un dels problemes que tinc quan parlo amb gent del món empresarial de l’Estat i els explico el que està passant aquí, no em creuen i em diuen que estem mal informats.

En general, quan parlem de l’Estat espanyol, parlem des del sistema de partits, la Casa Reial, les grans empreses, el sistema judicial... tot això està muntat sobre una base molt poc democràtica i que diu molt poc d’un estat del segle XXI que vol ser modern i adaptat. És un sistema que funciona amb moltes mancances democràtiques i això també condiciona l’economia. En definitiva, és un efecte colateral -i negatiu- més de pertànyer a l’Estat espanyol.

Seguint amb qüestions de l’actualitat, que et semblen les converses d’Esquerra Republicana amb el PSOE pel procés d’investidura?

Nosaltres amb això hem pres un posicionament molt clar. Creiem que estem en una situació excepcional i, per tant, la investidura s’ha de prendre també com una cosa excepcional. No es pot donar un recolzament si darrera no hi ha un canvi radical de la situació amb Catalunya. Des del nostre punt de vista, a nivell empresarial i econòmic no pot ser que no es resolgui definitivament el greuge d’infraestructures que pateix Catalunya. Ho vam demostrar la setmana passada amb un estudi que explica que per situar-nos al nivell de l’Estat espanyol i d’Europa, necessitem 45.000 milions d’euros més d’inversions. Per tant, sense un compromís real i efectiu amb això, creiem que no s’ha de donar la investidura.

Tornant a la Cambra, en la meitat del mandat et succeirà l’actual vicepresidenta, Mònica Roca, complint amb el compromís d’una presidència paritària amb el que us vàreu presentar a les eleccions. En el món empresarial, falta fer pedagogia sobre la paritat i el paper de la dona?

Totalment. És un dels eixos en el que estem treballant, però hi ha molt de camí per recórrer. Nosaltres tenim una entitat, l’Observatori Dona, Empresa i Economia (ODEE), que estava una mica deixat aquests últims anys i ara l’impulsem d’una forma més important. Precisament, el que fa l’ODEE és fer pedagogia al respecte, però nosaltres també volem posar reptes objectius per millorar la paritat; sobretot en els càrrecs directius i mitjos, perquè en la base de la piràmide ja existeix. No fer-ho implica una pèrdua de talent i d’una manera de veure l’economia i l’empresa.

En relació amb el Ple, l’òrgan de representació de la Cambra, 14 dels 60 membres són representants de les empreses de major aportació voluntària -La Caixa, Banc Sabadell, Abertis, etc.-. Amb aquests membres t’hi has mostrat bel·ligerant en alguna ocasió, sobretot arran del trasllat de les seus socials l’any 2017. Com és la relació amb ells?

Aquests formen part dels que tenien certa por al principi. Ens hem assegut amb tots ells més d’una vegada i situem la relació en un clima de plena cordialitat i col·laboració. Per tant, no veiem una preocupació. Per nosaltres formen part de la Cambra -malgrat ho volem canviar en les properes eleccions- i estan aquí perquè hi han volgut contribuir. De cara al futur, en la propera legislatura, mirarem de no dependre d’aquestes 14 empreses.

És important la seva contribució?

En termes del pressupost, estem parlant d’un 5% -un milió d’euros sobre 20, aproximadament-. D’alguna manera o altra, aquestes empreses sempre han fet una aportació important, i creiem que això es seguirà produint. La Cambra representa tot l’empresariat i entenc que aquestes grans empreses també tenen la consciència d’ajudar a les petites i mitjanes, perquè també les beneficia a elles i a la societat en general. Per tant, vull pensar que el compromís hi seguirà sent, encara que canviem aquest sistema.

Canviant de terç, ets autor de tres llibres -“Les raons econòmiques de la independència” (2010), “Catalunya: estat propi, estat ric” (2012) i “Potencial d’Estat” (2015)- sobre la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent. Creus que l’independentisme eixamplaria més la base si apel·lés més a l’economia i no es centrés tant en els sentiments?

Sí. De fet, em considero un dels impulsors de l’independentisme econòmic. Entenc els que volen la independència per temes sentimentals, però jo m’hi vaig fer per arguments econòmics. Com a fundador del Cercle Català de Negocis, crec que és la millor aportació que he fet i ha servit perquè molta gent obrís els ulls i veiés que la situació que teníem era insostenible i injusta. I ara, des de la Cambra, intentem seguir fent pedagogia en aquest sentit. Crec que això reforça l’independentisme amb arguments.

El procés, sobretot arrel del trasllat de de milers de seus socials d’empreses de Catalunya, ha perjudicat l’economia?

Això és el que s’ha intentat situar dins l’imaginari des de Madrid, que el procés era un desastre. Però no ha marxat ningú, només han canviat l’anotació del registre del domicili social, la qual cosa no té cap impacte. La prova és que l’economia catalana segueix molt sòlida -seguim estan al capdavant de l’economia espanyola i molt per sobre de l’economia europea-. En aspectes com inversions estrangeres, que també semblava que havíem de perdre bous i esquelles, en un estudi que vam presentar fa tres mesos vam demostrar que sempre hem estat líders en tot l’Estat i ara ho seguim sent.

Abans dèiem que la teva candidatura abanderava la petita i mitjana empresa. Tanmateix, durant 12 anys has estat directiu d’una multinacional. No és contradictori?

Catalunya és un territori de multinacionals -en tenim 4.600 d’estrangeres-. I les petites i mitjanes empreses tenen sentit perquè hi ha grans empreses que les utilitzen en molts casos. Per tant, això és un ecosistema molt ric i molt divers, hi ha d’haver de tot. Aleshores, si jo no hagués treballat en una multinacional, podria tenir una visió esbiaixada del que són les multinacionals a Catalunya. Jo les valoro positivament. Ara, tampoc entendria que el dirigent de la Cambra fos algú que només hagués tingut experiències en multinacionals i volgués dirigir-la pensant en elles. Potser abans, havia estat més així. Insisteixo, el teixit empresarial és molt ric i, per tant, s’ha de potenciar tot, especialment la petita i mitjana empresa i l’autònom, perquè són els que estan més desprotegits i tenen menys recursos.

A nivell personal, has hagut de renunciar a moltes coses per arribar on ets ara?

He hagut de pagar uns costos alts pel meu activisme a nivell familiar, per exemple. Però, en definitiva, jo he decidit la meva trajectòria. Al final, a la vida no pots quedar-te només amb la part positiva de les coses, també has d’assumir la part negativa. Si ara hagués de tornar a començar, potser faria coses diferents, però, en definitiva, estic molt satisfet d’on he arribat.

En aquesta darrera etapa, he hagut de renunciar a estar al dia a dia de les empres que tinc. El fet que tingui dos anys de mandat és una avantatge en aquest sentit, perquè quan no sigui president m’hi podré dedicar parcialment. Sigui com sigui, és un cost que he assumit, per bé que per mi els diners no són importants a la vida -només en tant que tinguis uns mínims per estar tranquil-. El meu repte no és fer-me ric. Per mi, el defensar interessos comuns m’interessa més que defensar els personals. De jove, per exemple, era el líder del grup de muntanya i treballava pel conjunt.

Abans de ser president de la Cambra, vas deixar la secretaria nacional de l’ANC. Va ser una decisió personal o t’ho exigien els estatuts?

Crec que els estatuts no m’ho haurien impedit, però des del primer moment vaig entendre que ho havia de fer. Primer, perquè no podria dedicar-hi temps; després, per higiene: del contrari, hi hauria hagut moltes més crítiques. Hi ha algun mitjà que encara diu que depenc de la presidenta de l’ANC, l’Elisenda Paluzie. Si bé és cert que l’ANC ens va ajudar molt en la nostra victòria, nosaltres ara tenim el nostre propi recorregut.

Tens la sensació que, malgrat aquest tipus de gestos, sempre t’acompanyarà aquest llast?

Sí, és probable, però a mi això no em condiciona. Nosaltres ens devem al nostre electorat i als òrgans de govern de la Cambra i ja està.

Creus que el teu nomenament com a president de la Cambra és una de les poques i més preuades victòries que ha aconseguit l’independentisme en els últims anys?

De victòries jo crec que n’hi ha hagut bastantes. Estic convençut que, en els darrers dos anys, ha estat la millor alegria que hem tingut des del moviment independentista. A més, crec que ho estem fent molt bé, la qual cosa és un molt bon missatge per a tothom: des dels que defensem que la independència és el millor pel país i les seves empreses, fins als que es pensaven que els independentistes no sabrien gestionar una Cambra. Som gent normal i molt responsable. Tenim clar que el nostre objectiu és ajudar les empreses.

No et podia deixar de preguntar pels Premis Talent i aquest acord que sembla que es produirà. Per què l’interessa a la Cambra estar vinculada amb aquesta iniciativa?

Des de la Cambra, creiem que tenim un problema com a societat, i és que no valorem el talent català. Primer, perquè probablement pel fet de ser espanyols, l’Estat ha volgut amagar al llarg de la història el nostre talent. Els llibres d’història, en general, no expliquen el talent català de tots els temps -quan n’hem tingut molt-. Pensem que la història de Catalunya són 700 anys d’història positiva a nivell empresarial i econòmic. Això Espanya no ho pot dir, ja que ha tingut 21 fallides al llarg de la seva història. L’empresariat català sempre ha estat a l’avantguarda del moment -com ara-, però no se’ns ha reconegut perquè la història l’escriuen els vencedors. Fins i tot, els nostres historiadors han estat molt condicionats per escriure una història que fos acceptada per l’Estat.

Aleshores, pensem que això ho hem de canviar posant en coneixement el nostre talent -l’actual i l’històric-. I aquests Premis Talent han de servir per això. En definitiva, l’objectiu és guanyar autoestima com a país, la qual cosa és especialment important pels nostres joves. Jo sempre dic que un jove nord-americà es vol menjar el món perquè li han explicat que els seus avantpassats s’han menjat el món. I nosaltres no som conscients que els nostres avantpassats també han fet coses molt importants. Per tant, els Premis Talent poden ajudar a fer un canvi de plantejament i són un granet de sorra que vol posar aquest nou equip de la Cambra.

Ja per acabar, quin personatge de Catalunya destacaries pel seu talent?

Víctor Grífols, com a persona que entronca molt bé el talent català en general. El conec personalment a ell i part de la seva família i crec que és gent molt normal. Aleshores, aquest binomi de ser una persona normal amb un patrimoni molt important i, alhora, molt implicada socialment, mantenint una estructura de família normal, encarna molt bé els valors catalans: ajudar a la societat, crear riquesa, ser creatiu i innovador i no fer-ne ostentació. Crec que això defineix a la perfecció un perfil com el de Víctor Grífols i, per extensió, el de la seva família sencera.

I si et pregunto per una dona?

(S’ho pensa llargament) Montserrat Carulla. A banda de la seva obra, que és inqüestionable, em fascina que una persona de la seva edat mantingui aquestes formes tan humanes; que sigui capaç de transmetre tan bé aquests valors catalans -fer les coses bé, el seny català-; que encara amb la seva edat es segueixi esforçant per fer les coses amb passió. Crec que això defineix molt bé el nostre país, una societat que valora molt l’esforç i el treball; que s’estima molt el que fa; i que s’hi dedica fins al final dels seus dies.

 

ALBERT POSTILS.

Amb el suport de

Carregant...
x
X