Premis Talent

Premis Talent

Entrevista a Ferran Rodés, president del Consell Editorial de l'ARA

30 de juny de 2019

Tant bon punt entrem al despatx de Ferran Rodés (Barcelona, 1960), es difumina l’olor a oficina i es passa a respirar optimisme. Que consti que no ho dic ni pels generosos cafès que ens serveixen amablement ni per les ampolles d’aigua que ocupen la taula, sinó per la conversa que mantenim amb el nostre entrevistat. És l’actual director del Grup ISP, un grup d’empreses tecnològiques en l’àmbit del màrqueting digital, així com un dels socis fundadors i president del Consell Editorial de l’ARA, el diari oficial dels Premis Talent. També presideix el Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible de Catalunya i fins fa poc va ser conseller d’Acciona (2009-2018). Amb un to de veu sostenible i una mirada que comunica tant o més que les seves paraules, té el talent de revestir d’esperança la pregunta menys abonada a aquesta.

Què és el talent per vostè?

És la capacitat que tenim els humans per fer, solucionar, crear i resoldre algunes situacions.

Quina responsabilitat ha tingut el seu talent en el transcurs de la seva trajectòria?

Moltíssima. Sempre he treballat en serveis, i en aquest àmbit sempre treballes en empreses on hi ha talent humà. En el meu cas he tingut la sort de treballar en equips tota la vida.

És més fàcil que aflori el talent treballant en equip?

Si l’equip compleix amb uns requisits de funcionament que fan surar l’esperit del col·lectiu, sí al 100%.

Com a president del Consell Editorial de l’ARA, el nostre diari oficial, què té aquest mitjà de comunicació que no tenen la resta?

L’ARA té dos grans actius. Un és que ha sabut crear una comunitat de subscriptors i de lectors que està cohesionada al voltant d’una sèrie d’afinitats, d’interessos i d’ambicions. L’altre és que és un equip humà que està molt cohesionat des del principi i que treballa amb energia, de forma harmònica i amb els objectius clars.

Quin creu que és l’estat de salut dels mitjans de comunicació a casa nostra?

Catalunya té les seves particularitats, però en general crec que estem en una transició. Els mitjans, fins fa entre 20 i 30 anys, eren una part molt important de la societat occidental. Eren una institució que semblava invulnerable i que tenia molt de poder, tant econòmic com social i polític. De sobte, hi ha una sèrie de canvis, sobretot en l’àmbit tecnològic, que fan que aquesta posició de força sembli debilitada. Quan els mitjans s’organitzin d’una altra manera, entenguin que la tecnologia és una eina -i no pas un fi en sí mateix- i la població entengui que compleixen una missió fonamental -que és destriar del núvol de coses que passen allò que és realment important i explicar-les amb rigor- tornaran els moments de major glòria del periodisme.

Per què creu que hem arribat a aquest auge de les fake news i la desinformació?

Perquè crec que hem entrat en un terreny nou. En la cadena de comunicació, hi ha un actor que fins ara era molt passiu -que és la ciutadania- i que ara és actiu. El sector de la comunicació durant el capitalisme industrial -abans del capitalisme tecnològic- era una cadena molt tancada, on realment pocs actors controlaven tota la dinàmica de forces. Per exemple, a Barcelona només hi havia un canal de televisió i mig: TVE i UHF. I aquesta cadena de comunicació era utilitzada pels governs per controlar i enviar missatges a la població i que aquesta obeís.

De sobte, aquest subsistema no democràtic d’una societat democràtica canvia quan entra una nova tecnologia: Internet. I contra tot pronòstic, la ciutadania -l’agent passiu i la vàlvula més feble de la cadena- és qui primer l’entén i fa coses amb aquesta tecnologia. Entre d’altres, crear xarxes d’informació amb altres ciutadans, trencar el principi de monopoli d’informació sobre el que estava basada la situació anterior i democratitzar el fet informatiu, tot causant una revolució comparable a la bolxevic o la francesa. Les conseqüències, però, no les sabem i per això estem en un moment de transició i de confusió. Per la novetat d’estar exposat a una quantitat ingent d’informació i encara no saber fer-ne ús. És com si algú porta 15 dies sense menjar sòlids i, de sobte, el posen davant d’un banquet. De fet, qui t’ajuda a triar el que és bo en aquest banquet són els periodistes.

Al mateix temps, però, hi ha una forta tendència a la manipulació. Aquesta llibertat que tenim s’ha de posar en relleu, però a la vegada és relativa perquè hi ha moltes oportunitats per qui vol manipular. Sigui com sigui, crec que la població, poc a poc, aprendrà a entendre el valor de la noticia editada amb valor periodístic.

No li preocupa el paper que poden tenir les xarxes socials?

Les xarxes socials són el que abans era el bar, on es donava un diàleg més o menys desordenat. Traslladat a nivell de xarxes, té un impacte multiplicatiu, però és el bar. El que passa és que encara no sabem que és el bar. Tu anaves al bar, escoltaves aquelles converses i donaves un cert crèdit, però no t’ho creies tot. Ara, les xarxes encara tenen un poder que li hem donat de manera irracional i hem d’aprendre a destriar.

No tinc cap altre raó per pensar així que un cert optimisme, però crec que tot això anirà baixant. La societat i la ciutadania sempre ha estat oberta a la manipulació. Hitler arriba al poder democràticament, i això és perquè hi ha una manipulació. No és una altra, i era una societat democràtica. El dia que la ciutadania comenci a confiar en que els periodistes fan periodisme i, per tant, avantposen un criteri basat en el rigor a les preferències personals, tot això serà bastant més païble i tranquil del que és avui.

Crec que això ja està passant. Quan veus que el NY Times -que és un diari molt seriós- funciona i s’imposa el seu model... Aquí a Catalunya és més complicat perquè som una societat molt més reduïda, amb dos idiomes oficials i un tercer que arriba a una velocitat enorme, que és l’anglès. Però deixant de banda aquest fet, és un país relativament culte però que llegeix poc. I no perquè la gent no tingui ganes de llegir, sinó perquè el que hem ofert fins ara crec que no és prou bo i no està a l’alçada del que la gent demana.

I quin paper han de tenir els accionistes dels mitjans de comunicació com vostè en aquest context?

Aquesta és una pregunta clau. A l’ARA partim d’una base que és on rau l’essència del projecte: la propietat del diari té la missió de fer possible que l’empresa sigui viable i que els periodistes puguin treballar lliurement, sense interferir en la producció dels continguts. I el governance del diari està fet perquè això passi. D’una banda, hi ha el Consell d’Administració, on els accionistes sí hi estem representats i tenim una majoria molt àmplia. De l’altra, hi ha el Consell Editorial, on hi ha 12 persones i els accionistes hi tenim tres cadires i sense vot, de manera que qui mana és la directora i la redacció.

Tot això ho fem per dos motius. Primer, perquè la premsa lliure és un bé escàs i un país sense aquesta és un país pitjor. Després, perquè empresarialment, quan tu tens com a ciutadà tal nivell d’oferta per triar, a qui tries? Doncs a aquell que et mereix credibilitat i confiança. Pots confiar en algú que està condicionat per un tercer que no coneixes? És difícil.

També li volia preguntar per la seva vessant vinculada a les infraestructures i al desenvolupament sostenible, a propòsit d’haver treballat a Acciona i d’haver format part del Consell Assessor de Desenvolupament Sostenible de la Generalitat. Per què creu que costa tant canalitzar tot el talent per vetllar pel medi ambient?

Aquí tenim el mateix problema que abans: hi ha els fets i després la societat ve al darrera. Els països del Rin cap amunt van molt per davant nostre, ja que hi ha un nivell de consciència més alt que ha començat abans. Però això s’escurçarà ràpid. Per què? Això passa perquè som democràcies i les democràcies estan regides per una llei que és el teorema del votant mig: com a governant faré el que em digui la majoria de la gent. Si la majoria de la gent no està per avançar cap aquí, per què haig de dir jo que demà es prohibeixin els plàstics? Aquest és un tema que al sud d’Europa i a Espanya especialment s’ha donat molt. Però ara el nivell de conscienciació de la població comença a ser alt i l’oferta començarà a reaccionar.

I els mitjans de comunicació quin paper tenen en aquest àmbit?

Fonamental. Els mitjans de comunicació han d’escapar d’aquesta trampa del teorema del votant mig i han d’informar sense caure en la demagògia d’exagerar. Només amb això ja en tindrem prou per conscienciar la població. El que passa és que la premsa aquí és una mica exagerada, per excés o per defecte.

Ja per acabar, a quina persona de Catalunya destacaria pel seu talent?

Moltíssima gent. Amb 13 anys, vaig conèixer a en Josep Pla. També vaig tenir el privilegi de coincidir amb Antoni Tàpies, i em va deixar absolutament garratibat escoltar-lo i veure com dibuixava. Ferran Adrià, Montserrat Caballé... són genis que m’he trobat pel camí i absolutament fora de sèrie. Però també hi ha gent anònima que és absolutament extraordinària, i de dones n’hi ha moltíssimes.

ALBERT POSTILS.

Amb el suport de

Carregant...
x
X