Catalonia Talent

Catalonia Talent

Entrevista a Albert Torras, responsable de l'Àrea de Relacions Institucionals de la WTS

24 de novembre de 2019

Converses amb Talent

“Sempre treballo, encara que estigui dormint”. Amb aquesta frase bé es podria resumir el tarannà d’Albert Torras (Terrassa, 1980), el responsable de l’Àrea de Relacions Institucionals de la Welcome Talent Society (WTS). De Terrassa, sí, però mimetitzat amb el barri de Sants de Barcelona des de la seva infantesa. No hi ha racó d’aquesta zona de la ciutat que se li escapi. Tot va començar amb unes pràctiques per la universitat a Sants 3 Ràdio i, a partir d’aleshores, s’ha anat implicant en el seu teixit associatiu i ha escrit múltiples llibres al respecte. Però el seu afany per descobrir coses noves de forma permanent l’ha dut molt més enllà. Tant, que en aquests moments és el vicepresident de l’Associació Cultural Mexicano Catalana, que persegueix la germanor entre ambdós pobles. Una germanor que no entén de fronteres, com succeeix amb la seva passió universal pel món de l’expressió artística: l’òpera, la pintura, el teatre... i el ballet. Dos fets el delaten: d’una banda, és el director adjunt del BCN City Ballet i, de l’altra, acut a la nostra trobada amb un quadre d’Alexandre de Riquer sota el braç, recent adquirit en una subhasta. Sabedors de l’activitat frenètica del nostre interlocutor, li agraïm que ens dediqui uns minuts per mantenir una conversa plena de talent.

 

Què és el talent per a tu?

El talent consisteix en aprofitar les capacitats de cadascun de forma òptima.

De quina manera tu has aprofitat les teves?

Suposo que cadascú el que ha de fer és saber en què és bo i acabar-ho explotant d’una forma profitosa per un mateix o per a la societat. Jo no sóc talentós en res; més aviat sóc dels que penso que si un s’envolta de persones millors que ell, acaba sent millor. És el que he intentat des de sempre. Hi ha molta gent que ho fa al revés i defuig aquelles persones que li puguin fer ombra.

Ets escriptor i periodista. A propòsit d’això, quan vas descobrir que t’agradava escriure?

Suposo que he escrit sempre des que era petit. En un cert moment, escriure i llegir va ser una forma d’escapar de l’avorriment del dia a dia. Crec que la vida dels joves és molt avorrida.

Per què?

Crec que la societat, tal i com està muntada, fa que la canalla tingui una vida molt rutinària. Jo m’avorria molt. Recordo que quan tenia 10 anys, m’apassionava investigar i descobrir coses. Aleshores no hi havia Internet i em dedicava a fer arbres genealògics de famílies reials europees i mundials. Encara conservo rotllos de paper amb celo de cinc o sis metres sobre això. I així passava l’estona, divertint-me més que mirant la televisió. Trobo que, en general, es deixa als nens molt de banda i no se’ls incentiva prou per tenir curiositat per les coses.

Has publicat un parell de llibres sobre la homosexualitat. Un d’ells -“Gais i lesbianes de la història de Catalunya”- amb una polèmica relacionada amb Miguel de Cervantes. Què va passar?

Va ser culpa meva. El llibre va sorgir d’una proposta conjunta amb l’Editorial Index. No és un llibre científic, sinó d’anècdotes. Vaig pensar que seria més digerible un llibre de personatges històrics que complissin dues condicions: ser català i ser homosexual -dos conceptes que han variat en funció de l’època-. Fos o no veritat. És a dir, per mi el que s’ha escrit d’ells a mode de rumor en altres moments forma part de la història: pot ser que fos veritat o no, però, en tot cas, va haver un moment en que algú ho va dir. I això per mi és una dada històrica. Aleshores, amb això vaig intentar fer un llibre d’entre 50 i 60 capítols molt curts i ordenats cronològicament -parlava des de l’emperador Adrià fins a icones de l’actualitat-.

I en un d’aquests capítols parles de Cervantes.

Hi ha teories sobre ell que desenvolupo al llibre en una pàgina i mitja. Aquestes teories parlen d’un Cervantes català. Una d’elles, des d’una visió literària dels propis personatges que desenvolupa Cervantes, diu que té una certa benevolència per l’homosexualitat dels seus personatges. En base a això, es diu que probablement tenia tendències homosexuals.

I quan es va generar tot l’enrenou?

El llibre va sortir l’any 2009 pels volts de Sant Joan. Vaig veure que havia sortit una crònica a El Mundo que en parlava en termes generals. Aleshores, vaig decidir fer una nota de premsa que duia per titular alguna cosa així com ‘Un llibre diu que Cervantes era gai i català’. Aquest no era el tema del llibre, però sabia que era el tema polèmic. Ho vaig enviar a diversos mitjans de comunicació i va esclatar la bomba. Suposo que a molta gent, el que li fastiguejava no era que fos gai, sinó que fos català. Em van trucar del Times i tot. Va ser una experiència interessant per veure quant manipulables són els mitjans de comunicació: a partir d’un titular fas una nota de premsa que té una repercussió equivalent a dos dossiers enquadernats amb espiral entre notícies, comentaris, insults...

Quina és la teva relació amb els barris de Sants, Hostafrancs i La Bordeta? Vas començar treballant a Sants 3 Ràdio, has publicat diversos llibres relacionats, ets el cap de comunicació de l’eix comercial Creu Coberta...

Jo vaig néixer a Terrassa, però amb 4 anys vam anar a viure a Barcelona i, en concret, al barri de Sants. Quan era a la UAB -estudiant Ciències de la Comunicació- per buscar pràctiques vaig anar a petar a Sants 3 Ràdio, una emissora local amb un any de vida. Hi he treballat fins fa poc. A partir d’això vaig conèixer molta gent i em va atraure escriure coses del barri. Fruit també d’aquesta imperiosa necessitat personal de buscar coses curioses, he fet llibres sobre històries i anècdotes del propi barri. Ara me n’han encarregat un altre de fotografia antiga.

Hi ha un altre aspecte de la teva trajectòria que em crida l’atenció i és la teva vinculació amb Mèxic. En aquest sentit, ets vicepresident de l’Associació Cultural Mexicano Catalana.

La meva parella, en César, és de Guadalajara. Va haver un moment on ell tenia la necessitat de recuperar vincles i, com jo domino el tema associatiu, tot plegat va acabar cristal·litzant en l’Associació Cultural Mexicano Catalana. És una entitat independent, sense ànim de lucre i amb suport públic, però cada vegada té més ingressos privats. Hem fet moltes coses per agermanar pobles. No és un casal de mexicans aquí; més aviat és una entitat dual, que ha fet activitats de promoció de la cultura catalana a Mèxic i viceversa. Per exemple, hem treballat amb la cultura popular: vam crear els primers capgrossos en una comunitat llatinoamericana d’aquí.

També ets el director adjunt del BCN City Ballet. En quin moment entres en contacte amb aquest món?

Sóc abonat al Gran Teatre del Liceu. Des de petit m’ha atret l’òpera com a fenomen artístic. Crec que reuneix gairebé totes les arts en una: música, teatre, escenografia, arts plàstiques, veu... són moltes coses. Hi ha temporades on l’òpera sempre va acompanyada del ballet, una disciplina artística molt difícil d’entendre.

Per què?

Encara que sigui un art clàssic, jo el considero contemporani, perquè si no tens el llenguatge no entens la dificultat o el que t’estan explicant. És com quan veus un Tàpies: et pot agradar més o menys, però si no saps per què fa el que fa no ho acabes d’entendre. Aleshores, el ballet m’atrau perquè té aquest component de dificultat interpretativa, a la vegada que et pots dedicar a contemplar-lo i prou. Quan entens les coses les acabes estimant, i és el que em passa amb el ballet. Aquesta confluència entre esport físic d’alt rendiment i activitat escènica és atractiva.

Com a director adjunt, quina tasca concreta desenvolupes?

Sobretot em dedico a buscar actuacions i a les relacions institucionals de la companyia. Costa molt perquè Catalunya no té tradició en el ballet.

Consideres que la cultura d’aquest nivell no arriba a moltes capes de la societat?

Fa 3 anys vaig inventar òpera al comerç -també estic a la Fundació Barcelona Comerç-. A través de l’Òpera Jove vam crear un programa impulsat per l’Ajuntament on cada setmana duem 10 cantants d’òpera en un dels 15 eixos comercials de la ciutat. És un dels projectes del qual n’estic més satisfet. Veus gent que no ha tingut l’oportunitat d’anar al Liceu, no perquè no pugui -pots trobar entrades per 15 euros-, sinó perquè no ens hi hem apropat prou. No hi ha hagut un interès per part de les institucions per apropar-s’hi i d’ells tampoc per fer el pas. Aquella mena de barreres socials que hi ha.

Canviant de tema, ets el responsable de l’Àrea de Relacions Institucionals de la Welcome Talent Society (WTS). Quina va ser la treva primera presa de contacte?

Jo duc col·laborant en les darreres quatre edicions dels Premis Talent. Crec que s’ha fet molt bona feina. Ara no m’hi puc dedicar gaire. En la darrera gala ho vaig passar malament, perquè a mi m’agrada tenir els guions ben fets i va ser una mica caòtic. Sigui com sigui, la meva feina és fer de presentador en les gales, comunicació... el que sigui. En aquests últims quatre anys ha crescut molt i la idea està tenint èxit.

Ja per acabar, quin personatge de Catalunya destacaries pel seu talent?

Ara s’està fent una exposició sobre ‘Els Quatre Gats’ a la Galeria d’Art Gothsland. Allà hi veiem obres de Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Ricard Canals, d’Isidre Nonell... que si fossin francesos estarien tots al Louvre. De tots ells n’escolliré un: Santiago Rusiñol. És el fundador de l’entitat Arca de Noè i és un personatge polièdric que pintava i escrivia meravellosament bé. Si hagués estat francès, seria Paul Cézanne. I em fa molta ràbia que aquests personatges no estiguin més ben valorats.

Per què passa això?

Perquè els catalans som així. És curiós, perquè sabem vendre moltes coses, però, de vegades, menyspreem molt el que ens és propi.

I si et pregunto per una dona de talent?

Victòria dels Àngels, a qui li passa una mica el mateix. Va ser la millor soprano del moment -anys 40 i 50-. Per exemple, va cantar al Metropolitan de Nova York durant molts anys. Però aquí -com és evident- va agafar una mala època i quan es va fer més gran hi havia noves figures que no la van deixar tornar amb tota la lloança que hauria d’haver tornat.

 

ALBERT POSTILS.

Contingut relacionat

Carregant...
x